Pintura sobre la tortura a l'estat espanyol de Josemari Ortiz, germà de J. Ortiz, autor de José K., Torturado.
Un terrorista despullat d’esquena al públic es despulla. Un magistral Pedro Casablanc, canells i turmells emmanillats dins d’una caixa de vidre, ens ofereix les diverses cares de les seves conviccions a través d’uns miralls que ens el mostren des de tots els angles possibles. Per si l’espectador no acaba d’entrar dins els mecanismes del seu cervell, una càmera ens projecta la seva mirada en blanc i negre, sense subterfugis. Uns ulls que fuetegen la bastida de la nostra moral i la fan trontollar fins als fonaments, ofegant-la entre els claustrofòbics regalims d’un baf punyent que ens entela la consciència.
Estem davant d’un cas senzill: la policia ha detingut un terrorista d’un país qualsevol que reconeix que acaba de posar una bomba en una gran plaça on s’ha de celebrar un acte polític de masses, però es nega a dir el lloc. Cal perdre el temps buscant-la? Cal avisar a la gent innocent de la plaça amb els riscos d’una possible allau que això pot suposar? Amb l’excusa del tic-tac d’una bomba de rellotgeria que corre de manera angoixant tant com les agulles del rellotge per trobar-la, el mecanisme de la tortura, un mal menor per obtenir un benefici major, està servit.
Després d’haver sobreviscut a l ‘impactant muntatge José K., Torturado de Carles Alfaro a la Sala La Planeta, he llegit en la majoria de rotatius del país la famosa frase, erròniament atribuïda a Maquiavel, La fi justifica els mitjans? Dubto que aquest intens monòleg giri primordialment al voltant d’aquesta anotació que va fer Napoleó Bonaparte al llibre El Príncep.
En aquesta inquietant i esfereïdora posada en escena se’ns interpel·la sobre la nostra doble moral davant el tema de la tortura d’estat. Javier Ortiz, autor del text, no ens està preguntant sobre els actes d’un terrorista o si la tortura és justificada sinó sobre els límits ètics dels defensors de la llei en nom de l’estat. Davant els fets evidents de la utilització de la tortura pels mecanismes de l’estat, què fa la consciència col·lectiva d’una societat com la nostra? Ignorar-ho. La ignorància volguda davant d’aquest tema no és només convenient sinó moralment imprescindible per no fer-nos trontollar aquesta bastida ètica i moral en la que suposadament es sustenta l’estat garant dels nostres drets.
La tortura, que no és una disfunció del sistema, sinó una de les moltes i variades armes que té per defensar-se, no és admissible sota cap concepte, però com diu J. Ortiz, no només perquè suposi una violació dels drets humans, sinó perquè la tortura degrada el codi moral de qui l’aplica, dels responsables que l’autoritzen i de la societat que l’accepta. O algú s’ha plantejat per quina raó l’Estat Espanyol, denunciat per Amnistia Internacional, té una llei que permet la incomunicació del detingut 72 hores?
La ignorància deliberada per aplacar-nos la consciència ens fa còmplices a tots.
[...] Pedro Casablanc, el actor, está francamente bien, con el handicap de tener que aguantar hora y cuarto encima del escenario en las condiciones arriba descritas. El director, Carles Alfaro, acierta en lo fundamental. Para mi gusto, el texto es demasiado largo y quizás estaría mejor si se le metiera la tijera y tuviera algunos minutos menos. Además de la tortura, el debate que está continuamente sobre la mesa es el referente a los medios y los fines. Para el protagonista, el Estado sí que mata y asesina, muchísimo más de que lo que pueda hacerlo él a lo largo de su larga vida profesional.Otra cuestión presente: ¿están preparadas para la construcción aquellas personas que se han especializado en la destrucción? Me parece también muy pertinente.Hay muchas más, porque la obra te golpea repetidamente y te descubres al día siguiente dándole vueltas a muchas cuestiones…. hasta que te vas por ahí a beber y a comer algo y alguien (cuyo nombre no voy a mencionar) comienza a hablar de cómo se llama el pueblo ese que está al sur de Madrid, que tiene un río y hay un policía pegón… A partir de ahí, las risas superaron con creces a la reflexión.Hoy se publica en El Punt-Avui la crítica de Joaquim Armengol titulada Expiació y TV3 le dedicó una pieza de minuto y medio. Laura Iglesias ha escrito también: José K, torturado o la impunitat del Estad de Dret. [...]
Els estats son la conseqüencia i origen de la qualitat humana de la seva població.
De vegades tenim tendència a pensar que els homes , som humans plenament i crec, que aquest és un estadi evolutiu, encara en perspectiva.
Som animals, però amb un afegitó de tècnica, de cultura.
En el món animal es mata, però no es tortura.
Nosaltres estem al bell mig, en un peu a un costat i un peu a l’altre.
Tenim molt camí per fer encara, i qualsevol manifestació cultural que ens posi davant del mirall és una interessant , necessària i valenta visió de la vessant humana del home-animal.
no hi ha excuses que justifiquin cap mena de tortura.
excel·lent escrit, Laura
La tortura és abominable.
Però…. si m’imagino, el que sentiria si tingués un fill en perill i la seva vida depengués de saber a on han posat la bomba, no diria el mateix.
Les tortures emocionals son més greus que les físiques, no aprovo cap d’elles. No puc opinar perquè no he vist l’obra, però jo pateixo un altre tipus de tortura i només és l’espera del dia a dia per anar a veure el meu primer espectacle de Temporada Alta d’aquest any
En el món animal es tortura i es gaudeix de la tortura! Deixeu-li un ratolí a un gat…abans de crospirse’l el desmembrarà mentre hi juga! (conec exemples molt més cruels…) I evidentment el fi justifica els mitjans, si José K hagués amagat una bomba nuclear que amenaçés amb el fi de la humanitat, respectariem els seus drets? Ens resignariem a desaparèixer? El problema radica en QUI decideix quan la tortura és necessÀria i justificada… Excel·lent crítica de la Laura Iglesias!