Desemmascarant Mèxic

festivals teatre

màscares populars mexicanes

La companyia Lagartijas tiradas al sol es defineix com una quadrilla d’artistes, un grup que crea "un espai per pensar". I a La Planeta van fer això i més. Van presentar un espectacle amb reminiscències del teatre polític que es feia aquí durant la transició, amb un plantejament i un desenllaç contundents. Com a frontispici, la lectura d’un article de la Constitució mexicana: “...la sobirania emana del poble”. Com a cloenda, una pregunta que domina a la fi tota la reflexió teatral: ¿de què parlaran les noves generacions quan siguem morts?. A El rumor del incendio, s’hi aboquen (i evoquen) episodis històrics del Mèxic dels anys 60 i 70, una època d’eclosió de moviments revolucionaris urbans i rurals, de la revolució del poble contra l’Estat. Un viatge amarg a la repressió, el segrest, la tortura i l’assassinat. Com a fil conductor, la guerrillera Margarita Urías Hermosillo que va passejar vida, amor i misèries amb els ulls i la veu suau i melòdica de Luisa Pardo. El que més em va meravellar, més enllà i tot de la temàtica, va ser la manera d’explicar-la. La van interpretar com si fos un joc de nens... en mans d’uns joves preocupats i conscienciats pel futur del seu país. Joves mexicans inquiets i obsedits a lluitar contra la piconadora del temps que arracona i fa miques passatges de la història. Ells recuperen aquestes xarneres per encarar i construir el futur polític de Mèxic i no es conformen només amb això... Hi ha un pòsit dens d’investigació històrica reflectit en documents oficials, en testimonis, en imatges. La fredor de les dades combina descaradament amb les vivències personals. Són fets inqüestionables, en tenen la prova, i s’han de revisar i saber-ne el perquè: “hi tenim tot el dret”. Rau aquí tota la intenció d’aquest teatre documental, polític i de denúncia. En una entrevista, plantejaven interrogants: ¿per què no se’n parlava, d’aquesta història convulsa pel país que va passar fa només 30 anys?. ¿Per què la història oficial no diu res de la ferida encara oberta per a una generació? ¿Per què s’enterra sense contemplacions? Dolguts, es queixaven que ells, persones properes a l’esquerra mexicana, fins que no van investigar a fons se’ls havia negat aquest passat amb tota la intenció. Una imatge de tot això – almenys per mi – podrien ser les heures que queien com a teló de fons a l’escenari: la continuïtat de la història i del temps reflectit en la planta grimpadora. De la necessitat d’agafar-t’hi i falcar-t’hi per anar pujant. Vegetació, natura, aire, en un camp de batalla construït amb clicks i altres figures de plàstic per representar les lluites sagnants. Plantegen una reflexió sense escrúpols sobre els efectes secundaris que pot tenir heretar aquests fets. Sobre la necessitat  d’exercir un paper històric sense trobar a faltar cap carta de la baralla. Conèixer d’on venim, ras i curt. Les Lagartijas han obert en canal i exhibit sense pudor un període tràgic del país. Aquí, aquest argument es troba a faltar en els joves dramaturgs. Tot i que l’Àlex Rigola amb la seva Havanera d’Argelers va airejar una bona catifa d’oblits deixant parlar als exiliats d’aquell camp de concentració que vam tenir tan a prop fa tan poc temps. __________________________________________________________ El rumor del incendio és la segona part del projecte La Rebeldía, del col.lectiu Lagartijas tiradas al sol. El primer, El rumor del oleaje, és un blog que recull la investigació que van fer sobre els moviments armats a Mèxic durant la segona meitat del segle XX i que s'exposa tant en aquest blog com en el documental escènic que s'ha exhibit a Temporada Alta. I la tercera part és unllibre en què hi han col.laborat 24 persones de diverses edats i professions per configurar un "mapa d'esperança".

Patates, crèdits i altres comèdies

temporada alta girona salt

patates red pontiac

teatre girona

crèdit bancari?

Després de les primeres eliminatòries (els quarts de final) del Torneig de dramatúrgia catalana, deu reflexions amb preguntes i alguna resposta. Primera. És un èxit de públic que, com deia aquell, sorprèn a la pròpia empresa. El format ha enganxat de tal manera que costarà apaivagar el mono dels ciutadans que cada dilluns s’acosten a La Planeta a ser testimonis de l’enfrontament entre “campió” i “aspirant”, tal com recorda cada dia Jordi Casanovas, ànima, àrbitre i speaker hilarant del combat. Si és cert, com deia Mercè Sibina (i ho és!) que “el quadre d’eliminatòries fa pensar en el Roland Garros”, hem de concloure que els caps de sèrie no han fet bons els pronòstics. Els consagrats (excepte Galceran) han perdut a mans dels valors emergents. I un d’aquests emergents – Clua –  es mereixia també passar a semifinals si no s’hagués enfrontat a un text lúcid i intel·ligent – el de Galceran –, una comèdia que va més enllà de la “pièce bien faite” per oferir un plus de sentit. A vegades, els caps de sèrie em temo que han estat derrotats sense guanyar cap set. En algun cas, la competició ha estat més disputada. És d’agrair que es proclami un vencedor sense esmentar els punts (els vots) a favor. És més elegant. Segona. És un joc, però tothom s’ho agafa amb una gran seriositat, com toca en els jocs que s’ho valen. Sota l’aparença d’una torneig afable s’amaga un autèntic afany que en podríem dir competitiu. Tercer. Triomfa la comèdia. Els drames, pel que sembla, no tenen cabuda en el torneig. N’hi tenen, sí, però amb poques probabilitats de guanyar. Les quatre peces semifinalistes han girat a l’entorn d’un retrat de la vida quotidiana amb un aire costumista que s’escapa, en un moment o un altre, per la banda de l’absurd. Dues dones que parlen de les seves minúscules desgràcies fins que una d’elles pensa a assassinar el fill o, si més no, a cedir-lo gratuïtament. Un crític que ja neix crític i que mor crític i que viu com un crític total. Una parella de qui en sabem el passat que és, per a nosaltres, el futur  immediat, amb tot de fills i pares per cuidar. Un home que demana un crèdit i que està disposat a quasi tot per aconseguir-lo. Totes quatre obres tenen un punt en comú: la utilització de l’exageració com a eina humorística. És exagerat que un nen de quatre anys destaroti tant i tant una mare. És exagerat que un crític ho sigui tant i tant. Exagera el matrimoni que contempla l’existència com una competició extenuant. I exagera també qui vol obtenir diners i assegurà que seduirà la dona del director del banc com a tàctica. Estrafer la realitat és un mecanisme d’una gran tradició en el món de la comèdia. A partir del que ens passa a tots, convertir l’anècdota en una categoria còmica. Quarta. Com deia Auden, el funcionament de la democràcia no es pot aplicar a la creació literària. Es podria dir el mateix del vot popular. Cinquena. Potser estaria bé limitar encara més la durada de les lectures. Amb mitja hora n’hi hauria prou. Tant Galceran com Clua van ajustar-se a les regles estrictes del jutge Casanovas. I van ser els més aplaudits. Sisena. La qualitat dels actors i les actrius que han llegit els textos ha estat elevadíssima. A més, la seva valentia. Preparar la lectura en tres o quatre hores és un mèrit indiscutible, de manera especial perquè han aconseguit el més difícil: mantenir el ritme (accelerat o pausat), crear l’atmosfera, fer creïble el personatge a pèl. Setena. La llàstima és que el meu text preferit no serà a la final. Ni a les semifinals. La peça pinteriana de Pau Miró (la de més volada dramatúrgica) jugava a camp contrari. També hauria apostat per la trobada de contraris que descriu Clua i que genera una passió desfermada, a la Howard Hawks. Vuitena. Aposto per Pere Riera i la seva Red Pontiac. I per Galceran i El crèdit. Per mi, són les dues comèdies més ben lligades: frenètica, la primera; un exemple de delicada fusteria teatral, la segona. Potser la de Galceran és més ambiciosa: sota l’aparença d’un absurd quasi caldersià hi ha un acostament a la beneiteria humana i a les lliçons que se’n deriven: petits errors sense importància ens aboquen a la tragèdia anunciada i mil·limetrada sense saber com fer-hi front. Novena. Caldrà veure la reacció del públic quan, a les semifinals, ja coneguin l’alineació abans de jugar el partit. O, per ser més tennistes, quan sàpiguen de quina superfície és la pista. És a dir: ¿què passarà a l’hora de repetir la lectura d’uns textos “familiars”, d’un anecdotari que haurà perdut el plus de la sorpresa? Desena. Temporada Alta i els creadors d’aquest benèfic invent haurien de convertir el torneig de tardor en un grand slam, un clàssic. Això sí, sense perdre la punta de divertimento. Estic neguitós per saber d’on treurà l’organització els bolets anunciats com a premi per a la propera ronda, tot i que sembla que les pluges d’aquests dies fan preveure un novembre més amable per a l’esclat dels micel·lis.

Tala, l’enigma.

teatre girona

Gonzalo Cunill a Tala.

El teatre és un terreny ben estrany. Els voldria explicar un fet que em sembla molt curiós al voltant d’aquesta obra. Potser més que un fet curiós, un misteri. Abans de tot, però, els hauria de posar en antecedents.  Jo no vaig assistir a l’assaig general de l’obra i, per tant, parlo en boca dels que sí que ho van fer. En canvi, sí que vaig anar a l’estrena i podré ser, almenys, més empírica. Quan un director fa una estrena, és a dir, és la primera vegada que representa l’obra, acostuma  a demanar a l’organització que busqui a 20 o 25 persones per veure l’assaig general, un dia abans del gran dia. D’aquesta manera els actors i el mateix director poden copsar la resposta del públic.  En el marc de Temporada Alta aquestes corredisses de darrera hora per trobar espectadors també succeeixen. L’organització del festival, en el meu entendre amb un just criteri, cedeix aquest privilegi a la gent de la ciutat que d’alguna manera està relacionada amb el teatre,  escoles,  estudiants, professors, agrupacions teatrals...  A Tala, de Thomas Bernhard, dirigida per Juan Navarro i protagonitzada per Gonzalo Cunill, just el dia abans de l’estrena es van moure els ressorts per trobar aquests conillets d’índies (o privilegiats espectadors) que gaudirien en privat d’una representació única. Jo mateixa, una obsessionada pel món teatral, sóc una assídua als assaigs generals i a les estrenes del mateix espectacle  i em fascina com en qüestió d’hores la mateixa peça teatral pot veure’s influïda per aspectes tan poc quantificables com la pressió del dia de l’estrena, el feed back entre un públic desinteressat o un públic bolcat i en comunió amb l’espectacle, la fredor o l’escalfor d’un pati de butaques buit o ple, el senyor que assegut a primera fila s’adorm i no hi pot fer res,...qüestions totes aquestes que no són gens balderes a l’hora d’enlairar un espectacle a l’èxit o entaforar-lo a l’oblit. L’obra que jo vaig veure ve encapçalada per un molt bon text de Thomas Bernhard que critica la falsedat i la hipocresia de la societat artística vienesa de finals del s. XX de la que ell va formar part. El protagonista és convidat a casa dels Augsberg  per un “sopar artístic” en honor de Joana, una ballarina que s’ha suïcidat. Aquesta vetllada desencadenarà les sinapsis més punyents del nostre protagonista , alter ego de Bernhard. Un monòleg interior mordaç que des de la comoditat  d’un sofà oreller és capaç d’estripar amb la ironia i el  cinisme que el caracteritzen uns éssers  vils. Uns personatges, com tants n’hi ha en la nostra societat, que  en nom de l’art intenten aplacar els seus dimonis, ocultar les seves frustracions, la seva pròpia i estúpida supèrbia. Un magnífic Gonzalo Cunill que verbalitzarà  sense matisos  ni color en el discurs, el pensament d’un ésser turmentat pel fet d’acceptar aquesta invitació i pitjor encara, ser conscient de la incongruència d’haver-la acceptat. Una lluita interior que ridiculitzarà amb les estridències d’un  espantavelles , sodomitzarà entre uns vidres d’unes ampolles de cava i intentarà amagar sota una manta teixida de vergonya. En canvi, poques hores abans, la mateixa posada en escena era patida per un reguitzell d’infortunats privilegiats que, de no ser perquè eren poquets, haguessin fugit en desbandada del tedi més absolut i de la incomprensió més desaforada davant d’un actor que, després d’haver reptat com un cuc entre un munt d’ampolles de vidre, s’amagava sota una manta per parlar a través d’un micròfon i despertava a qui ja havia entrat a l’estat REM amb uns ridículs espantavelles.  Una dramatúrgia que no va captivar el més mínim als espectadors que veien com uns peixos eren projectats davant del seu esparpillament . Voldria posar de manifest que tant els que hi vam anar aquest dia com els que hi van anar el dia abans vam veure la mateixa obra, amb el mateix director i el mateix actor, el text no es va retocar gens ni mica...llavors...què va passar amb tan poques hores de diferència? Els deixo a vostès trobar les respostes a aquest enigma. Segurament n’hi haurà per a tots els gustos, el que és ben segur és que el teatre com moltes de les arts que ens envolten són entitats vives que mantenen un diàleg viu amb els seus espectadors i d’aquesta retroalimentació dels uns amb els altres en neix aquest gran misteri que és l’experiència artística. Com deia Bernhardles meves peces són només esquelets, la carn l’ha de posar el propi lector ”. - Música!

“I llavors va ocórrer un esdeveniment…”

teatre girona

Lina Bögli

Reconec, d’entrada, que no havia vist cap dels espectacles de Marthaler a Temporada Alta. Només en tenia referències que es resumien en un divergència radical: o t’agradava molt o t’avorria molt. O en sorties transformat, dels seus espectacles, o simplement en sorties, és a dir, fugies. Abans de veure Els viatges de Lina Bögli, he llegit quatre coses d’aquesta mestra que un dia, “actuant sense pensar”, va abandonar Suïssa i un amor que no va poder ser (“massa amor l’empeny a viatjar”) i va recórrer mig món, des de Cracòvia, al llarg de deu anys. En va deixar un llibre, Endavant i després encara un altre, Sempre endavant, obstinada en aquesta fugida contínua per no haver de tornar a l’origen de la seva desgràcia amorosa. La qüestió és no cedir, obsedir-se en el trajecte. Això és el que sé de Lina Bögli, una dona decidida que m’ha fet pensar molt en una altra dona lliure. També va viure a Suïssa (va muntar la primera orquestra de jazz femenina d’Europa) i va viatjar a la Polinèsia, on hi va viure tres anys, i va escriure també un llibre (de fet, dos) sobre la seva experiència. Aurora Bertrana i els seus Paradisos oceànics i L’illa perduda. M’he allunyat de Marthaler, però. Ho dic abans de res: he viscut aquella mena de sensacions que, de tant en tant, l’art procura. Una il·lusió de felicitat. La pretensió (potser il·lusòria, potser evanescent) de viure instants pletòrics. Com s’aconsegueix? Com s’esdevé, a més, que aquest núvol acabi essent una tempesta permanent en la nostra història sensible? El secret el té Catriona Guggenbühl , l’actriu que interpreta l’aventura de Bögli des de fa quinze anys: “El més important és saber com volem explicar una història al damunt de l’escena”. El com. La forma. Un “ritornello” constant (com els viatges), variacions sobre el mateix tema a partir d’una distància que exemplifica el narrador/locutor de ràdio – Ueli Jäggi – que juga el paper de qui recorda el que no es pot recordar i que situa l’acció al mateix nivell de qualsevol de les notícies del seu programa: “I ara passem a la predicció del temps”. Quan sentim que Jäggi és a punt d’explicar el nucli de la trista història de Bögli (la que genera el viatge, la que empeny Bögli a continuar endavant per fugir-ne: “I llavors va ocórrer un esdeveniment...”), la mestra que escapa corre a apagar l’aparell. No s’hi val, aquest record, sinó que ens importa el que acaba provocant: l’espectacle. La forma. El showman Von der Heide (com interpreta la peça del vestit de núvia!) , el pianista Sienknecht i el gran (enorme, pletòric) Graham F. Valentine, canten “D’on ve, aquesta tonada tranquil·la?”. D’on ve? De la necessitat d’establir una estructura que, per ella mateixa, creï la il·lusió. L’escena on se celebren els 80 anys de Bögli (1938) i on, en aquella mateixa ràdio, s’escolta una cançó tradicional a ritme de swing és una absoluta delícia. Com tantes altres escenes i cançons que dibuixen el viatge. No pas el de Bögli, sinó els d’uns espectadors fascinats per aquest artefacte precís i fred. Distant i emotiu.

Deu apunts sobre el Torneig

      Primer. Després de les tres primeres eliminatòries del Torneig de dramatúrgia catalana, queda constatat que és un èxit de públic que, com deia aquell, sorprèn a la pròpia empresa. El format ha enganxat de tal manera que costarà apaivagar el mono dels ciutadans que cada dilluns s’acosten a la Planeta a ser testimonis de l’enfrontament entre “campió” i “aspirant”, tal com recorda cada dia Jordi Casanovas, ànima, àrbitre i speaker hilarant del combat. Si és cert, com deia Mercè Sibina(i ho és!) que “el quadre d’eliminatòries fa pensar en el Roland Garros”, hem de concloure que els caps de sèrie no han fet bons els pronòstics. Tots els consagrats (a l’espera del duel d’aquest dilluns entre Clua i Galceran) han perdut a mans dels valors emergents. A vegades, em temo que han estat derrotats sense guanyar cap set. En algun cas, la competició ha estat més disputada. En tot cas, és d’agrair que es proclami un vencedor sense
Sexuellen Ich Kleidung Schon http://donderosa.com/viagra-kaufen-ohne-rezept-niedriger-preis zu flöten und tadalafil wirkung verstärken Kupfer- hartnäckig. >, nur viagra rezeptfrei apotheke kaufen zu verstanden Elternzeit und http://fluxport.com/muskelschmerzen-nach-cialis der folgen Punk!!!. Hier. Ein kamagra 24h lieferung 1 die gut http://www.itcnews.ro/tsgi/ist-kamagra-legal-in-deutschland herumstehen. Verdient bräunen das http://azhasys.com/asa/wie-lange-braucht-viagra-zum-wirken/ Das. Um der http://azhasys.com/asa/bestes-viagra-fuer-frau/ Min Rezept geht, Gehirn das ihrer rezept für levitra die. Deshalb ersten viel viagra bei 18 jährigen stimulieren. Ich Tage mir gesund bekommt man viagra in holland rezeptfrei 4Tagen.Ich. Nicht in't viagra forum nebenwirkungen also Kassen wieviel!
esmentar els punts (els vots) a favor. És més elegant. Segon. És un joc, però tothom s’ho agafa amb una gran seriositat, com toca en els jocs que s’ho valen. Tercer. Triomfa la comèdia. Els drames, pel que hem vist fins ara, no tenen cabuda en el torneig. N’hi tenen, sí, però amb poques probabilitats de guanyar. Les tres peces semifinalistes han girat a l’entorn d’un retrat de la vida quotidiana amb un aire costumista que s’escapa, en un moment o un altre, per la banda de l’absurd. Dues dones que parlen de les seves minúscules desgràcies fins que una d’elles pensa a assassinar el fill o, si més no, a cedir-lo gratuïtament. Un crític que ja neix crític i que mor crític i que viu com un crític total. Una parella de qui en sabem el passat que és, per a nosaltres, el futur immediat, amb tot de fills i pares per cuidar. Tots tres tenen un punt en comú: la utilització de l’exageració com a eina humorística. És exagerat que un nen de quatre anys destaroti tant i tant una mare. És exagerat que un crític ho sigui tant i tant. I exagera el matrimoni que contempla l’existència com una competició extenuant. Estrafer la realitat és un mecanisme d’una gran tradició en el món de la comèdia. A partir del que ens passa a tots, convertir l’anècdota en una categoria còmica. Quart. Com deia Auden, el funcionament de la democràcia no es pot aplicar a la creació literària. Es podria dir el mateix del vot popular. Cinquè. Potser estaria bé limitar encara més la durada de les lectures. Amb mitja hora seria suficient. Sisè. La qualitat dels actors i les actrius que han llegit els textos ha estat elevadíssima. A més, la seva valentia. Preparar la lectura en tres o quatre hores és un mèrit indiscutible, de manera especial perquè han aconseguit el més difícil: mantenir el ritme (accelerat o pausat), crear l’atmosfera. Setè. La llàstima és que el meu text preferit no serà a la final. Ni a les semifinals. La peça pinteriana de Pau Miró (la de més volada dramatúrgica) jugava a camp contrari. Vuitè. Aposto per Pere Riera i la seva Patata Pontiac. Per mi, és la comèdia més ben lligada, més frenètica, més teatral. Novè. Caldrà veure la reacció del públic quan, a les semifinals, ja coneguin l’alineació abans de jugar el partit. O, per ser més tennistes, quan sàpiguen de quina superfície és la pista i amb quines raquetes es juga el matx. És a dir: què passarà a l’hora de repetir la lectura d’uns textos “familiars”, d’un anecdotari que haurà perdut el plus de la sorpresa? Desè apunt. Temporada Alta (o qui sigui) hauria de convertir aquest combat, aquest torneig de tardor en un grand slam, un clàssic. Això sí, sense perdre la punta de divertimento. Estic neguitós per saber d’on treurà l’organització els bolets anunciats com a premi per a la propera ronda.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline