Tornem al blog. La Mercè, la Laura i jo anirem als espectacles, els mirarem i en parlarem. Una cosa tan senzilla com això. Un plaer. Amb vocació no pas de crítics, que no en som, sinó d’observadors. Quasi m’atreviria a dir que “flâneurs”, els que vagaregen i anoten tot allò que els crida l’atenció sense rumb fix. La diferència és que tots tres (i tots els futurs espectadors de la vintena edició de Temporada Alta) sí que en tenim, de rumb. I també tenim una geografia on habitar els propers mesos.
No faré ara una excursió per aquest territori. Ja hi haurà temps d’endisar-s’hi. Em quedo amb el perfum d’una programació que promet emocions, reflexions, vibracions, sensualitat, pell i cervell. Una delícia.
Salvador Sunyer, a la presentació, ha dit que es tractava del cant del cigne d’una manera d’entendre el festival. És a dir, el final d’una època que, analitzada tot just des de la imminència, podem pensar, legítimament i sense estirabots, que és extraordinària. Sense exagerar. Hem estat espectadors privilegiats de muntatges que han afectat a les nostres vides, que ens han afrontat als problemes, les misèries i les alegries que afecten els humans des de fa segles. Som persones diferents justament perquè hem vist teatre i ens hem reconegut en la baixada als inferns, en la dolça mediocritat d’una granja russa, en els neguits d’un rei desmesurat o d’un viatjant solitari i sense futur.
Temporada Alta ens ha canviat. En les nostres percepcions, en els nostres delits. I TA també canviarà. Si aquest d’ara és un cant del cigne, que es morin tots els cignes del món. Es tracta, més aviat, em penso, de l’impàs previ a una embranzida poderosa que ha de permetre un festival encara més perdurable en la memòria, més musculós en l’àmbit europeu, més (encara més) imprescindible.
Però això és el futur. Celebrem ara, com diria el poeta, l’estació novella. Aquesta 20TA que ja és aquí.
Ben retrobats, tietes, pastilleros i altres herbes!