©Jean-Louis Fernández
Un jove cerca una sepultura per al seu pare mort. El primer quart d’hora només veiem el pare mort uns segons, quan el fill Wilfred va a l’institut forense a reconèixer-ne el cos. Comença l’odissea: el llarg viatge del fill, carregant el cos del pare —de vegades literalment— al seu país d’origen, a l’Orient, per trobar un lloc on enterrar-lo.
La primera hora de Littoral és trepidant, amb un començament que descol·loca. Wilfred explica i descriu de manera frenètica com rep la notícia de la mort del seu pare: per telèfon mentre ejacula amb una amant. Aquesta situació tràgico-còmica s’anirà repetint, una barreja que agreja i amoroseix a la vegada. Però més enllà de l’argument em van sorprendre els recursos narratius: salts en el temps amb els actors desdoblats, un cor d’actors que va agafant tonalitats diverses, des de les formes d’un equip de televisió sensacionalista que persegueix les vivències truculentes del protagonista (o potser és ell que es ve a si mateix com si visqués en la irrealitat d’un film?) fins a les d’una família despietada que explica a l’orfe que no volen enterrar el seu pare al mateix nínxol que la mare perquè l’ha assassinada. Li vomiten, com si fos una estripada comèdia italiana, tots els odis familiars: que la seva mare va morir durant el part i que mai no havia d’haver arribat a aquella situació extrema perquè era una persona dèbil i que el pare, de manera egoista, va imposar-li tenir aquell fill. Wilfred actua cridant, d’una manera histèrica, increpant el cel d’una manera colossal, buscant una resposta. .
Aquesta primera hora és un doll d’innovacions narratives al teatre. S’expliquen estats d’ànim amb ruixades de pintura, s’emmarquen magistralment quadres poètics, com el del fill despullat (com si encara fos a l’úter), veient, com un espectador, com va esclatar la història d’amor dels seus pares —una escena amarada de joie de vivre seguida del part tràgic amb el moment tètric de decidir entre la vida del fill o de la mare, amb les súpliques d’ella, ensangonada, per salvar el fill. Contrastos d’estats d’ànim amb personatges morts i fantasmes que parlen.
Simultaniegem èpoques i llocs que, de vegades, el director Wajdi Mouawad resol en una única escena: un personatge apareix alhora en tres edats diferents; el passat corre al mateix temps que el present; els morts parlen amb els vius… El temps és, per a ell, “enormement porós”.
La segona part, l’arribada a la pàtria i l’aventura conjunta amb altres persones, fills de víctimes de la guerra civil, víctimes també, que vagaregen perduts, se’m va fer llargament agònica, llevat d’alguns moments de poesia pura com el bany col·lectiu al mar amb una música reparadora. Em va pesar massa l’evidència, el voler-ho explicar tot sense concessions a la descoberta.
Potser n’hi havia prou amb la primera part. Potser n’hi havia prou per explicar el desaiximent del fill, el desamparament. És a dir, la pèrdua de les arrels, dels referents, de les muralles que eviten l’ensulsiada. La segona part és tota una altra pel·lícula.
