una celebració a la catalana.
Jo no celebraria res.
Ras i curt, malgrat que el text és el que va escriure Harold Pinter, la posada en escena de Celebració de Lluís Pasqual, nou director del Teatre Lliure, ha traït fins a la medul·la l’essència d’un text que, en nom del que demagògicament alguns en diran llibertat creativa, ha aconseguit baixar al pedestal de l’anodí, del superflu, del vulgar, del vodevilesc, una obra carregada d’ironia, de subtilesa, d’acidesa i d’intel·ligència. La lectura simple i planera d’aquest bon text, tot i no ser un dels millors Pinter, s’ha embolcallat d‘un riure fàcil que li ha restat tota credibilitat.
Aquesta tensió que es manté entre la realitat i l’aparença, aquesta mirada corrosiva, irònica i mordaç d’una tragicomèdia extremadament sostinguda, que manté el suspens de les rèpliques darrera tot allò que no es diu i que retrata amb una precisió el·líptica de la paraula el que s’amaga sota la careta d’una respectable societat ha desaparegut emportat pels efluvis d’una borratxera dins d’un simca 1000 amb la banda sonora d’uns oéoéoé al ritme de conga i l’arborament d’un tovalló com a estendard d’una comèdia de mirada superficial.
No en dubto ben gens, que bona part del públic s’ho va passar bé, va riure molt amb els diàlegs delirants de les 3 parelles, va trobar magnífic l’ascensor que pujava i baixava les dues taules del restaurant i va estar encantat de gaudir de tan magnífic reguitzell de famosos televisius. No és cap obligació conèixer Pinter per gaudir d’una de les seves obres. Només faltaria ! Aquesta no és la qüestió.
La qüestió de fons és: ¿ fins on pot arribar la llibertat d’un director, amb una reconeguda trajectòria, a l’hora de fer seva una dramatúrgia? Certament pot anar tan enllà com vulgui, canviant gèneres, èpoques i estils i això pot agradar més o menys, però no hi ha res a dir. En canvi hi ha una línia que no pot transgredir, la de tergiversar el missatge i la intenció de l’escriptor.
Estic convençuda que Lluís Pasqual tindrà un motiu raonat per portar fins a aquests límits tan inaudits el text de Harold Pinter, però quan aquesta intenció no arriba a ningú, és com si no hi fos i la incomprensió pren el relleu.
Harold Pinter a Celebració, despulla els seus protagonistes mitjançant la incomunicació. Però no és una incapacitat vers la comunicació sinó una voluntat deliberada per esquivar-la. La caricatura d’una societat hipòcrita, d’un món detestable que es mou al voltant de les aparences i dels diners. La pèrdua de la pròpia identitat rere la disfressa de l’engany, les necessitats afectives d’uns éssers que naveguen en la solitud i la sensació d’amenaça, són el rerafons d’unes rèpliques mudes que s’amaguen entre les paraules. Personatges que respiren al límit de la seva existència quan es troben sols i s’enfronten al problema bàsic de viure.
Mitjançant una progressió gairebé imperceptible, aquesta fragilitat es va despullant davant l’espectador amb els seus silencis, les seves mirades, els seus gestos, els seus diàlegs absurds, per passar d’una situació tan quotidiana com una celebració, en aparença tranquil·la, a una situació insostenible plena de tensió on els personatges apareixen destruïts moralment i sota la màscara de l’engany continuen jugant aquest rol frívol que s’han construït per sobreviure.
Només entre les històries inventades del cambrer reconeixem en la figura de l’avi recordat, la trista imatge de l’autenticitat humana desapareguda.
L’obra que vaig veure aquest passat dijous a Salt, no té res a veure amb la intencionalitat del gran dramaturg i no és més que un pobre reflex del que Harold Pinter va escriure. I com molt bé va dir en el seu discurs a la cerimònia dels Premi Nobel:
“Quan mirem un mirall pensem que la imatge que ens ofereix és exacta. Però si et mous uns mil·límetres la imatge canvia. Ara mateix estem mirant un cercle de reflexes sense fi. Però a vegades, l’escriptor ha de trencar el mirall perquè és a l’altre costat del mirall des d’on la veritat ens mira a nosaltres”
Estic d’acord en que potser hi falta una mica d’ironia, subtilesa i acidesa, però a mi em va entretenir. Qui no ha acabat una celebració amb un: oe, oe, oeeee !!!
Laura, et felicito pel teu coratge en dir el que dius en aquest bloc. M’agrada llegir-te perquè en saps molt i ho expliques molt bé.
D’acord que el text “és menor”, però trobo un disbarat convertir-lo en una comèdia per ser representada en un envelat de Festa Major, que és el que em va semblar.
L’any vinent vull continuar llegint-te
D’acord amb tu, Laura: el que vaig veure va ser molt diferent del que esperava. A banda de canviar (tergiversar?) el missatge d’en Pinter, en Lluís Pascual ha optat per la superficialitat i la gracieta per comptes d’oferir una descripció d’una societat hipòcrita, sense ànima. Crec que vam veure una comèdia, només una comèdia. Potser amb alguna píndola àcida -no gaire-, però bàsicament una comèdia. Crec que hauria estat honest que s’avisés al públic que es tractava d’una versió lliure, o que s’hagués dit d’alguna manera que el missatge original no seria pas el de la peça d’en Lluís Pascual.
Per altra banda, la gent que no sabia què anava a veure segurament s’ho va passar bé. Això potser dóna peu a preguntar-nos fins a quin punt una obra pertany al seu autor. Un cop publicada, de qui és? Pertany al públic? La lectura que cadascú en fa, ha de ser l’avalada per l’autor? Un autor pot decidir com ha de ser interpretada la seva obra per part de totes les persones a qui arribi? Se n’ha de desentendre -pot fer-ho?- un cop la passa al domini públic? De què depèn la varietat d’interpretacions que una obra pugui suscitar? ………..?
SÍ SENYORA!
Vaig quedar decebuda enormement amb aquest Pinter, que de Pinter no en té res!!! Com tu dius, alguna raó tindrà el director però realment només l’ha gaudit ell!
Estic d’acord que amb aquesta posada en escena es perd tot el text. Aquest text és bo i vist a través dels ulls de Lluís Pasqual sembla que no ha d’aportar res!
Jord, jo crec que un text es pot fer de moltes maneres i ja no pertany a l’autor, però la intencionalitat és una cosa que ningú hauria de trair.
Hi ha una cosa que m’agrada de vosaltres, els de Temporada, i és que m’he adonat que aquest bloc està fora dels corrents de clientelisme que corren per molts diaris. Aquesta obra ha estat produida entre d’altres per la pròpia temporada alta no?
Felicitats per no caure en el parany de l’adulació!
No estic d’acord!!!!!!! jo vaig anar al teatre, vaig passar una bona estona, vaig riure i em va encantar l’obra! els actors estàven genials! Tant de bo es programessin més coses així i no aquestes obres internacionals que no enten ningú i que se suposa que són boníssimes! sempre he cregut que aquest festival és molt esnob i es pensa que programant coses que no enten ningú és molt alternatiu.
Laura, com sempre ets directe, concreta i sincera. A mi l’obra em va entretenir, es clar que jo no conec l’autor, per tant puc ser molt mes indulgent que tu. El teu apunt magnífic com sempre, però com es que ahir estigués penjat a El Punt?
Totalment d’acord. S’ha fet malbé un bon text de manera intencionada i sense sentit..en tot moment es veu la poca cohesió que hi ha i l’enorme superficialitat de les escenes. Una llàstima tot plegat…
D’entrada quan vaig sortir del teatre vaig pensar el mateix que tu, Laura. Penso que l’obra en general va ser del tot superficial, buida, estrident…en fi, una horterada!
Davant la incredulitat de que en Pasqual hagués fet un producte tan dolent, traïnt d’aquesta manera tan barroera el text de Pinter, vaig arribar a la conclusió que el director català no podia retrar la nostra burgesia de la mateixa manera que Pinter ho va fer amb la seva. Així, si la nostre burgesia és buida, estrident, superficial i hortera, l’obra no podia ser gaire diferent.
Em sembla genial que les coses es diguin tan clares com un les pensa.
Jo quan vaig sortir de l’obra, igual que l’Anna, vaig pensar que quina horterada tot plegat…on era en Pinter? on era el Pasqual que esperàvem? i llavors no vaig fer aquest exercici que ha fet l’Anna, a mesura que hi penso i que llegeixo coses com les que diu la Laura, em vaig posant més nerviós i vaig pensant que aquesta obra va ser pitjor encara del que jo vaig viure!!!
Anna, la burgesia catalana sempre ha tingut cultura, en termes generals…potser vols dir els nou rics… La burgesia catalaneta no es comportaria com ens ha retratat en Lluís Pasqual i en Hardold Pinter, aquí crec que la Laura té raó, és molt subtil retratant…on era la subtilitat a Salt???????? He llegit a algun article, jo crec que entre els crítics dels diaris s’ho copien una mica, que aquesta en aquesta obra, Harold Pinter va voler canviar l’estil i la va escriure en clau de comèdia. Mentida!!!! no és així!!!!!! Això ho diu gent que no ha estudiat gens Pinter i fins i tot dubto que hàgin llegit aquesta obra, no està traduida ni al català ni al castella, bé vull dir editada. Pinter no deixa el seu estil dels silencis i del que s’ha de llegir entre línies malgrat a aquesta peça l’hi hagi donat un toc de comèdia. Pinter és, com diu molt bé la Laura, subtil, irònic i el que és més important, va dibuixant les coses de manera paulatina, gairebé de manera imperceptible fins que tot plegat desemboca en situacions inaguantables.
Poca gent dels que han escrit crítiques coneixen a fons Pinter. Felicitats Laura.
Lamento d’haver de discrepar un cop més amb tu, però no acabo de compartir la teva visió de Celebració, i carregar directa i exclussivament contra el director, cosa que sembla que darrerament “es porta” entre el que -suposo- deuen ser Rigolaadictes. En Pasqual ja hi va ser al Lliure, ja va deixar dit el que va voler, i quan torna ho fa precissament al de Gràcia. Parlem-ne d’aquí un temps…
Conec, una mica, Pinter, però no coneixia Celebració. Entenc que tu sí, i que la crítica ve de la comparació. Personalment, des de la meva ignorancia, vaig pensar que aquesta obra era més sosa que altres, més banal. I, encara més, des de la meva modèstia, vaig pensar que no l’havia entès. No puc dir que el director va tergiversar el missatge. Encara el busco. Si que vaig captar la intenció de l’escriptor, encara que no la sabria sintetitzar en un text tant ben formalment construit com el teu: vaig pensar que la clau de tot plegat era el personatge del cambrer i que, si era capaç de trobar-li sentit, entraria en el mon dels escollits. Han passat els dies, i per més que hi dono voltes, no sóc capaç de treure l’entrellat del servent ni de tot plegat. Esperava que alguna docta pluma -com ara la teva- em donessin una pauta, però no ha estat així: ja em perdonaràs però ni les històries inventades del cambrer ni la figura de l’avi recordat, no em van aportar cap imatge de l’autenticitat humana, i menys “desapareguda”. Algú me’l pot explicar? Continuaré buscant el missatge de l’autor.
Tampoc dic que m’entusiasmés l’espectacle, però crec que els interprets estaven bé (tant si surten a la TV, com si no, que jo no miro la Riera), i que la direcció era molt més que correcta (per exemple en l’aplicació dels ritmes de cada escena, subordinats al ritme general) .
(PS: No vaig tenir mai un simca 1000 – jo era de 4L- ni he ballat la conga. I vosaltres?)
Em sembla molt valent tal com ho exposes Laura, comptant que tot plegat és producció Canal- Temporada Alta.
Comparteixo en tu moltes de les idees exposades tot i no ser tan contundent.
A mi em va faltar trobar-hi “el Pinter”. sí ja sé que és la seva última comèdia, no sé si pretenia ser un divertimento i prou però… em van faltar coses
Vaig passar-m’ho bé amb el text, però no amb l’actuació i proposta en general. Em va agradar en Farelo fins a un cert punt, ja que cap al final ja no era ni creïble, em va agrada en Boris (sempre ha estat un actor que m’ha agradat molt) en Jordi Bosch passava sense pena ni glòria, bé la Segura i correctes la resta… Vaig trobar a faltar els silencis “plens” de Pinter, vaig enyorar la mala llet ambiental s’haugés pogut arribar a sentir…I vaig concloure que mai assolirem els nivells britànics d’interpretació. Me miraré la peli que adjuntes a veure què perquè quan vaig sortir del teatre lo primer que vaig fer va ser busca el text original per veure què era el que havia escrit Pinter realment i com ho havia contextualitzat.
Em va decebre molt la conga del final i no sé si en Lluís Pascual està realment content del treball que s’ha fet; tot i que potser el que volia i el text li permetia era fer una comedieta per entrenir a tothom….
Ha estat molt agradable lo del bloc però per l’any que ve s’han de muntar tertúlies en viu i en directe al voltant d’una bona ampolla de vi.
Felicitats!!!