Un homenatge a tots aquells...
Jordi Oriol sedueix amb la mirada verda i amb la imaginació desbordant.
És un dels coneguts del Festival —i reincident—; un jove talentós que ja hi va presentar unes exquisides La caiguda d’Amlet i Prometeu no res en l’edició passada.
Ha tornat parodiant els adolescents amb l’Home-natja, o, com ell explica, “un homenatge a tots aquells que poden arribar a perdre el cap per un cul”. I de culs va la cosa. La vida del protagonista gira al voltant d’aquesta part del cos: tothom el coneix com a Cara-cul i acaba convertint-s’hi…
Oriol proposa una reflexió sobre les etiquetes que ens posem i que ens posen els altres i que arrosseguem tota la vida. Té aires de comèdia desbocada que, en alguns moments, hauria de caure en la tragèdia; però no pot perquè el ritme imprès des del principi és de quadre de sofà d’aquella sèrie mítica i desbarrant: Els joves. La banda d’El Cara-cul, el Palles, el Pestes i el Borilles passen la seva adolescència tímida i poruga tancats en un garatge assajant cançons amb la banda d’Els Pringats en una atmosfera dels anys vuitanta que claven. Vides plenes de pors fins que arriba la salvadora americana, la cosina d’en Guillem, que els traurà del pou dels acomplexats i els convertirà en estrelles alliçonant-los sobre com ser modern i guai. Una cosina cool, envejada, que enlluerna pringats i no pringats.
L’obra també s’imanta de l’aurèola de l’actriu Anna Alarcón quan apareix cantant, explicant els arguments per ser cool o fent de sirena en una escena esplèndida que ens fa viatjar a Capri o a Sorrento. És el pas d’una vida que es refugia en llocs llòbrecs en una eclosió de llum i color, en un escenari amb el públic als teus peus.
En Guillem, un creïble Òscar Muñoz, que ara es fa dir Willy, acaba convertit en estrella del rock, però la seva rebel·lió contra l’etiqueta pesa com un llast. Ara és un autèntic Cara-cul, l’estrella del pop més freak, la més desgraciada i solitària.
