Escena de Richard III
¿Com es pot representar dalt d’un escenari una orgia de sang i violència sense caure en el despropòsit, sense que la reacció del públic sigui hilarant per l’acumulació de morts, assassinats i vísceres? ¿Com es pot aprofitar la convenció teatral per glaçar el cor de l’espectador que sap que allò que veu no és un espectacle gore de debò sinó una virtualitat, una representació, una trampa?
Destacant el paroxisme de la trampa en el moment més elevat de la hipotètica violència. O fent que funcioni, com va destacar Mercè Sibina en la seva crònica a Tv3, una barreja de terror i ironia. Aquest és l’aposta d’ Edward Hall per dibuixar el seu Richard III, el personatge “submergit en sang”. Com ell mateix declara, és un “homenatge al grand guingol i al cinema de terror de la Hammer”, la mítica productora que va fer dir a Martin Scorsese: “Quan vèiem el logo de la Hammer sabíem que es tractava d’una pel·lícula especial, d’una experiència plena de sorpreses”.
Aquesta és l’opció: convertir una tragèdia colossal en una mena de broma macabra, on el rei psicòpata, assedegat de poder, passa a ser un individu sarcàstic (a mi em va fer pensar molt, potser també per la coixera, en el doctor House) que és, al mateix temps, el creador de l’univers sòrdid, distanciat i intel·ligent en què es converteix la seva epopeia fins a la mort. Al seu voltant, aromes de Peter Cushing i Christopher Lee, de la màscara del Jason de Divendres 13, de les gavardines tenebroses de “La taronja mecànica”. I sota el paraigüa d’un Shakespeare passat també pel sedàs de la tragèdia clàssica, amb un cor que punteja la narració, que intervé no només com a acoloriment musical sinó com oli que engreixa el mecanisme: fem veure que fem riure per dir-vos que us farem entrar en l’univers del sinistre.
Ha estat una experiència extraordinària veure com la sang, les vísceres i la decapitació de dos nens ens feia riure, com uns actors excel·lents acompanyaven amb un cant terrorífic les escenes violentes que provocaven hilaritat, encara que en esclafir, sabíem que ha pogut passar i passa el que Edward Hall ha conduït fins a l’extrem.
Totalment d’acpord amb la Bàrbara.
Hi ha espectacles que als 30 segons de començar, ja saps que estàs en bones mans (…només amb la issada de bandera inicial, jo ja en vaig tenir prou).
I per si algú a la mitja part es va refredar, ja se’n van encarregar de tornar a “endollar” a tothom novament amb aquell ‘rap’ espeterrant !!! Què grans !!!
El millor que he vist de tot el Festival, juntament amb “Primer Amor”, “El año de Ricardo” i “Chicha Montenegro”.