Res no s’acaba

cristina cervià

imatge promocional de TOT

Rafael Spregelburd diu que, a TOT, encara hi podria haver-hi més. Hi podrien caber més coses, més idees, més interrogants. Després de preguntar-se sobre l’estat, l’art i la religió; després de pensar que esdevenen burocràcia, negoci i superstició, va pensar que també era bo de pensar en l’evolució del populisme cap al feixisme. Sort que no ho va fer. Sort que es va aturar en els tres fragments vagament lligats entre si (a través d’un conte infantil), perquè, si no, les dues hores de TOT, que ja són massa, haurien esdevingut francament desproporcionades. Coses positives d’aquesta totalitat? La intervenció de la veu en off de personatges que callen. Callen a l’escena però intervenen des d’una distància propera (i irònica) en l’evolució dels fets, com si els retransmetessin, com si acotessin el marc on ells mateixos circulen, viuen. Observadors que s’observen. Aquesta impostació de la realitat és altament productiva. I un parell d’idees divertides. Sense burocràcia, seríem encara a les cavernes. Ho diuen uns déus menors que cremen diners i tendeixen (o voldrien tendir) cap a una certa anarquia. Però són menors. Són ridículs. Són inconsistents. I els actors. La Cervià, discreta i menys nuclear que en d’altres actuacions recents, menys protagonista, més de perfil, igual de consistent. Com ho són Gomila, Planas i Prat, adaptats a un ritme precís. I, sobretot, Meritxell Yanes, que ho és tot, en aquest TOT. Camaleònica. Frívola, descerebrada, patidora. Sarcàstica, sensual, abatuda. Apàtica, indiferent, sòlida. Yanes és l’anima de TOT plegat. Ara, la pregunta que caldria formular és aquesta: ¿Per què tot intent de trascendir s’acaba convertint en una possibilitat de convocar l’avorriment? Spregelburd diu: "Tengo desterrado lo solemne". Potser s'ho pensa, però no TOT s'esdevé sempre com un vol o es pensa.
PD - Res no s'acaba i tot comença. 
Vénen mecànics de remença 
Amb olis nous de llibertat;
(J.V. Foix)
S’acaba la dinovena Temporada Alta. Comença a caminar la que farà vint. També acabem aquest blog, que ha estat una experiencia a tres interessant i productiva. Hem vist espectacles singulars, únics, inoblidables. Els hem viscut i hem mirat d’explicar-los. D’explicar les nostres sensacions. Des d’aquesta bombolla, hem volgut compartir-les amb vosaltres. A bientôt!

CELEBRACIÓ ?

lluis pasqual

una celebració a la catalana.

Jo no celebraria res. Ras i curt, malgrat que el text és el que va escriure Harold Pinter, la posada en escena de Celebració de Lluís Pasqual, nou director del Teatre Lliure, ha traït fins a la medul·la l’essència d’un text que, en nom del que demagògicament alguns en diran llibertat creativa, ha aconseguit baixar al pedestal de l’anodí, del superflu, del vulgar, del vodevilesc, una obra carregada d’ironia, de subtilesa, d’acidesa i d’intel·ligència. La lectura simple i planera d’aquest bon text, tot i no ser un dels millors Pinter,  s’ha embolcallat d‘un riure fàcil que li ha restat tota credibilitat. Aquesta tensió que es manté entre la realitat i l’aparença, aquesta mirada corrosiva, irònica i mordaç d’una  tragicomèdia extremadament sostinguda, que manté el suspens de les rèpliques darrera tot allò que no es diu i que retrata amb una precisió el·líptica de la paraula el que s’amaga sota la careta d’una respectable societat  ha desaparegut emportat pels efluvis d'una borratxera dins d’un simca 1000 amb la banda sonora d’uns oéoéoé al ritme de conga i l’arborament d’un tovalló com a estendard d’una comèdia de mirada superficial. No en dubto ben gens, que bona part del públic s’ho va passar bé, va riure molt amb els diàlegs delirants de les 3 parelles, va trobar magnífic l’ascensor que pujava i baixava les dues taules del restaurant i va estar encantat de gaudir de tan magnífic reguitzell de famosos  televisius. No és cap obligació conèixer Pinter per gaudir d’una de les seves obres. Només faltaria ! Aquesta no és la qüestió. La qüestió de fons és: ¿ fins on pot arribar la llibertat d’un director, amb una reconeguda trajectòria, a l’hora de fer seva una dramatúrgia? Certament pot anar tan enllà com vulgui, canviant gèneres, èpoques i estils i això pot agradar més o menys, però no hi ha res a dir. En canvi  hi ha una línia que no pot transgredir, la de tergiversar el missatge i la intenció de l’escriptor. Estic convençuda que Lluís Pasqual tindrà un motiu raonat per portar fins a aquests límits tan inaudits el text de Harold Pinter, però quan aquesta intenció no arriba a ningú, és com si no hi fos i la incomprensió pren el relleu. Harold Pinter a Celebració, despulla els seus protagonistes mitjançant la incomunicació. Però no és una incapacitat vers la comunicació sinó una voluntat deliberada per esquivar-la. La caricatura d’una societat hipòcrita, d’un món detestable que es mou al voltant de les aparences i dels diners. La pèrdua de la pròpia identitat rere la disfressa de l’engany, les necessitats afectives d’uns éssers que naveguen en la solitud i la sensació d’amenaça, són el rerafons d’unes rèpliques mudes que s’amaguen entre les paraules. Personatges que  respiren al límit de la seva existència quan es troben sols i s’enfronten al problema bàsic de viure. Mitjançant una progressió gairebé imperceptible, aquesta fragilitat es va despullant davant l’espectador amb els seus silencis, les seves mirades, els seus gestos, els seus diàlegs absurds, per passar d’una situació tan quotidiana com una celebració, en aparença tranquil·la,  a una situació insostenible plena de tensió on els personatges apareixen destruïts moralment i sota la màscara de l’engany continuen jugant aquest rol frívol que s’han construït per sobreviure. Només entre les històries inventades del cambrer reconeixem en la figura de l’avi recordat, la trista imatge de l’autenticitat humana desapareguda. L’obra que vaig veure aquest passat dijous a Salt, no té res a veure amb la intencionalitat del gran dramaturg i no és més que un pobre reflex del que Harold Pinter va escriure. I com molt bé va dir en el seu discurs a la cerimònia dels Premi Nobel: “Quan mirem un mirall pensem que la imatge que ens ofereix és exacta. Però si et mous uns mil·límetres la imatge canvia. Ara mateix estem mirant un cercle de reflexes sense fi. Però a vegades, l’escriptor ha de trencar el mirall perquè és a l’altre costat del mirall des d’on la veritat ens mira a nosaltres”

Que guai ser cool!

jordi oriol

Un homenatge a tots aquells...

Jordi Oriol sedueix amb la mirada verda i amb la imaginació desbordant.

És un dels coneguts del Festival —i reincident—; un jove talentós que ja hi va presentar unes exquisides La caiguda d'Amlet i Prometeu no res en l'edició passada.

Ha tornat parodiant els adolescents amb l'Home-natja, o, com ell explica, “un homenatge a tots aquells que poden arribar a perdre el cap per un cul”. I de culs va la cosa.  La vida del protagonista gira al voltant d'aquesta part del cos: tothom el coneix com a  Cara-cul i acaba convertint-s’hi...

Oriol proposa una reflexió sobre les etiquetes que ens posem i que ens posen els altres i que arrosseguem tota la vida. Té aires de comèdia desbocada que, en alguns moments, hauria de caure en la tragèdia; però no pot perquè el ritme imprès des del principi és de quadre de sofà d'aquella sèrie mítica i desbarrant: Els joves. La banda d'El Cara-cul, el Palles, el Pestes i el Borilles passen la seva adolescència tímida i poruga  tancats en un garatge assajant cançons amb la banda d'Els Pringats en una atmosfera dels anys vuitanta que claven. Vides plenes de pors fins que arriba la salvadora americana, la cosina d'en Guillem, que els traurà del pou dels acomplexats i els convertirà en estrelles alliçonant-los sobre com ser modern i guai. Una cosina  cool, envejada, que enlluerna  pringats i no pringats.

L'obra també s'imanta de l’aurèola de l'actriu Anna Alarcón quan apareix cantant, explicant els arguments per ser cool o fent de sirena en una escena esplèndida que ens fa viatjar a Capri o a Sorrento. És el pas d'una vida que es refugia en llocs llòbrecs en una eclosió de llum i color, en un escenari amb el públic als teus peus.

En Guillem, un creïble Òscar Muñoz, que ara es fa dir Willy, acaba convertit en estrella del rock, però la seva rebel·lió contra l'etiqueta pesa com un llast. Ara és un autèntic Cara-cul, l'estrella del pop més freak, la més desgraciada i solitària.

El primer Fora de Temporada

fora de temporada

Cartell Fora de Temporada

L'ímpetu, la tenacitat i la passió han forjat el primer Off del Festival Temporada Alta. Amb aquestes virtuts, unes noies que es van conèixer fent un postgrau de producció d'espectacles han tirat endavant el primer Fora de Temporada amb molta energia i ganes, amb poc temps i menys diners.

A Europa, tots els grans festivals tenen un off, és a dir, propostes alternatives al programa oficial que en alguns casos, com el d'Edimburg ha arribat a desbancar la programació oficial. Despertaven més interès de públic i crítica les altres mostres agosarades. Ni a l'Estat espanyol ni a Catalunya, no hi ha cap experiència off . Fins ara. I és un trumfo més que l'hagi encetat el Temporada Alta en un moment en què fins i tot el cobegen amb crits de sirena des de la capital del país.

És a les beceroles i amb un pressupost ajustadíssim, dos mil euros, la meitat dels quals són per a despeses de producció. Tanmateix, Les Marcianes, que és com es s’anomena aquesta associació de dones valentes, no s'han fet enrere, i han programat un Fora de Temporada de quatre dies, amb quatre propostes cada dia en un restaurant de la ciutat a partir de la mitjanit. Els requisits de Les Marcianes per ser-hi: tenir menys de trenta anys i presentar una proposta professional d'espectacle relacionat amb les arts escèniques, de muntatge senzill i que durés menys de deu minuts. La crida va rebre més de quaranta propostes, bon senyal.

El primer dia, clown, dansa, un monòleg cabarater i un quartet de nois, The Guarrymen Show, difícil de qualificar; irreverent, potser sí, tal com em va dir un conegut crític de la ciutat.

El mèrit d'aquest projecte acadèmic és inqüestionable, tant per donar-lo a conèixer com per programar-lo.  Serveix com a aparador de les altres propostes, les que no caben en festivals consolidats i que s'han de buscar la vida en altres escenaris per anar-se fent i creixent. I un elogi més: allarga la vida nocturna del Festival fent-hi cuejar aquest animal salvatge de les arts escèniques en hores intempestives per a bèsties domesticades. Llarga vida!

Fer veure que fem riure

Richard III

Escena de Richard III

¿Com es pot representar dalt d’un escenari una orgia de sang i violència sense caure en el despropòsit, sense que la reacció del públic sigui hilarant per l’acumulació de morts, assassinats i vísceres? ¿Com es pot aprofitar la convenció teatral per glaçar el cor de l’espectador que sap que allò que veu no és un espectacle gore de debò sinó una virtualitat, una representació, una trampa? Destacant el paroxisme de la trampa en el moment més elevat de la hipotètica violència. O fent que funcioni, com va destacar Mercè Sibina en la seva crònica a Tv3, una barreja de terror i ironia. Aquest és l’aposta d’ Edward Hall per dibuixar el seu Richard III, el personatge “submergit en sang”. Com ell mateix declara, és un “homenatge al grand guingol i al cinema de terror de la Hammer”, la mítica productora que va fer dir a Martin Scorsese: “Quan vèiem el logo de la Hammer sabíem que es tractava d’una pel·lícula especial, d’una experiència plena de sorpreses”. Aquesta és l’opció: convertir una tragèdia colossal en una mena de broma macabra, on el rei psicòpata, assedegat de poder, passa a ser un individu sarcàstic (a mi em va fer pensar molt, potser també per la coixera, en el doctor House) que és, al mateix temps, el creador de l’univers sòrdid, distanciat i intel·ligent en què es converteix la seva epopeia fins a la mort. Al seu voltant, aromes de Peter Cushing i Christopher Lee, de la màscara del Jason de Divendres 13, de les gavardines tenebroses de “La taronja mecànica”. I sota el paraigüa d’un Shakespeare passat també pel sedàs de la tragèdia clàssica, amb un cor que punteja la narració, que intervé no només com a acoloriment musical sinó com oli que engreixa el mecanisme: fem veure que fem riure per dir-vos que us farem entrar en l’univers del sinistre.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline