La mirada del microscopi al moll de l’os

guy cassiers

Jeroen Brouwers (fotografia de Katell Bertrand)

Veient Rojo Reposado he pensat en dues reflexions de Jorge Semprún. Diu l’escriptor que va viure l’horror de Buchenwald: “L’escriptura i els escriptors són els únics capaços de mantenir viu el record de la mort”. I afegeix: “No puc viure si no és fent-me càrrec d’aquesta mort a través de l’escriptura, però l’escriptura m’impedeix literalment de viure”. Ho escriu el novel·lista de La escritura o la vida, que va optar per descriure la ignomínia i la indignitat com a mètode per superar el passat terrible, l’experiència més colpidora. També ho va provar Primo Levi, però no va poder resistir el pes de la llosa. O Adorno, d’una altra manera, que no va poder veure un futur per a la poesia després de l’holocaust. Semprún opta per escriure i descriure de la mort i sobre la mort. Com ho fa lady era pills Jeroen Brouwers, l’autor de Rojo Reposado. O com ho traslladen, a dalt d’un escenari, Guy Cassiers i Dirk Roofthooft mexico lantus .

A Rojo Reposado, s’expressa (amb una conjunció de contenció i excés) la dialèctica que prové de la profunda ferida que pateix l’ésser humà després d’Auschwitz. Qualsevol home, tots els homes, qualsevol horror, tots els horrors. ¿Se’n pot parlar? ¿Se’n pot fer literatura? ¿És la literatura l’única manera de poder-ne parlar? ¿Aboca, el record, a la paràlisi? Hi ha dues imatges de Rojo Reposado que em sembla que són resum del que dic. En una, Roofthooft diu que lluita per poder respirar, per treure el cap de la merda i agafar així una mica d’aire. Parla de la bellesa que encara és possible. Però la merda hi és, la merda roman. En l’altra, no pot accedir al “rojo reposado de su cuerpo” (el de l’amant) perquè encara és present (en la novetat del desig) el record dolorós que invalida, que paralitza. La immobilitat a què el sotmet el fantasma de la mare que es fa nítid just quan l’home vol moure’s, vol avançar, vol deixar enrere el dia en què li va dir, a la plaça de Tjident, al camp de concentració japonès, “quédate aquí, mi hombrecito”, també el dia en què va foragitar-lo de la seva vida. L’horror de les circumstàncies històriques i del desencís íntim.

Dic íntim, i aquesta és l’altra profunditat del muntatge. Gratar fins al fons, treure’s la pell morta, objectivar el drama:  fer-lo públic fins a l’últim detall, fins a la ganyota més imperceptible. Engrandir la baixada als inferns perquè “la puguem veure i sentir millor”, com diu Roofthooft. Un microscopi la mirada del qual entra a la pell i penetra fins al moll de l’os.



Escriu un comentari

Eliminació comentaris ofensius
Temporada Alta 2010 es reserva el dret d'eliminar aquells missatges publicats al bloc "Apunts de Temporada"
que no facin servir un llenguatge respectuós, o que incorporin continguts que es considerin il·legals,
amenaçadors, o amb expressions ofensives per a la dignitat de les persones.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline