The Tiger Lillies
Vivim en una societat on l’asèpsia s’erigeix com a qualitat de múltiples productes i formes de vida. Quan la immundícia ens assalta els sentits, tenim l’habilitat de revestir-la de poesia per digerir-la en format artístic i quedar-nos amb la reminiscència d’allò bell sense que la “lletjor” ens deixi greixos a la consciència.
The Tiger Lillies, el trio anglès que ens va portar el Freakshow aquest passat cap de setmana, utilitza aquest recurs per llençar-nos les bactèries que pul·lulen pels nostres carrers amb la dosis necessària de poesia per desinfectar el producte i que no agredeixi massa la nostra esterilitzada visió de la vida.
Així doncs, vestit l’horror d’una dolça melangia i una poesia visual corprenedora les lletres de les cançons d’un Martyn Jacques, meravellosament exultant, atempten contra la púdica façana de la que ens revestim, amb violacions, assassinats, zoofília, sadisme, personatges deformes, marginats, amb el cor trencat i humiliats.
Aquest trio de músics capaços de dominar diferents instruments juntament amb la extraordinària varietat de tons vocals de Martyn Jacques, amb els seus falsets, veu de castrato i tessitura de tenor, arriben a pertorbar els nostres acomodats culs, amb una partitura plena de crueltat poètica que broden.
Darrera la bonhomia d’un cantant maquillat de pallasso victorià, i sota el mantell d’una abominable dolçor escènica, la dramatúrgia del concert ens parla dels gèrmens que les nostres asèptiques societats i els nostres pulcres cervells condemnen al costat obscur de la vida per allunyar-los de les nostres políticament correctes sensibilitats.
Corrupció i perversió, provocació i irreverència, es donen la ma en aquesta fira de monstres deformes per fer-nos evident que rera la bellesa exterior, rera la decència pública potser s’hi amaga un món de pecat. Mentre que potser rera la “deformitat” dels altres hi batega un cor ple d’humanitat i d’honestedat.
Els altres ens miren malament i ens mostren el seu menyspreu. D’altres n’hi deu haver que senten el mateix però l’abisme ben aviat se’ns obrirà …Al final tots som iguals, els imperis es tornen pols i els egos, fel
després d’haver llegit aquesta crònica m’estiro els cabells per no haver-hi anat.
gràcies, Laura, per acostar-nos al teatre en majúscules
Totalment d’acord amb la mariàngels, després de llegir això em pregunto i on era jo?, que estava fent? En un o altre lloc d’aquest món sense fer rés interessant, i ara m’adono que em vaig perdre un bon espectacle. No tornarà a passar
A mi m’agradaria saber com s’aconsegueix aquesta capacitat per descriure tant perfectament una obra? Amb les teves paraules, Laura, The Tiger Lillies podria vendre’s gratuïtament arreu del món.
Tot i que si algun dia veig l’obra corro el perill que m’acabi agradant més el teu escrit que l’obra en sí.
“La poesia com a desinfectant” dels germens de la nostra impúdica hipocresia…si observem sense normes establertes soviny castradores
ens adonem que realment rés és el que sembla i rés sembla el que és.
Quin gran espectacle!!!! jo no coneixia aquest grup i em van semblar fantàstics! Quina veu i quina posada en escena més encisadora. M’agrada aquesta lectura de “rera la façana”, vist així encara m’agrada més l’espectacle. Espero que Temporada Alta ens torni a acostar als Tiger Lillies en alguna altra ocasió. Qui no ho hagi vist, no s’ho pot perdre!
Felicitats per aquest bloc, a tots tres. Em sembla molt fresc i complementa les crítiques del diaris amb altres visions.A vegades no hi estic d’acord però m’agrada llegir altres maneres de veure les coses.
Totalment d’acord amb en Joan, en tot: gran i fantàstic espectacle, molt encertat el teu post laura i realment molt agradable de llegir, molt més que algunes crítiques a vegades.
Jo tampoc coneixia The Tiger Lillies i d’ara en davant miraré de seguir-los la pista. Al principi vaig pensar que no gaudiria gaire però amb poca estona en vaig tenir prou per flipar en colors. Quina veu! Quin muntatge! Quines coreografies!!! i Quins trapezistes! Tot plegat una meravella. Realment un molt bon dissabte a la nit.
Gràcies Temporada Alta per facilitar-nos conèixer propostes tan dispars.