Deconstructing Shakespeare

conte hivern shakespeare

Conte d'hivern

No trair l'obra de ladyera Shakespeare i fer-la més entenedora. Ho proclamava l'actor David Bagés, el Leontes del Conte d'hivern adaptat per la directora Carme Portaceli. Potser aquesta segona intenció, la de voler apropar-la massa, donar-la gairebé mastegada n'ha matat l'essència. Sis actors a escena interpretant vuit personatges, alguns es doblen perquè "representen un mateix rol", segons la directora, com Hermione i Paulina. Les interpretava Gabriela Flores que a mi més aviat me les va fer confondre. Tant afany reduccionista en va esvair les olors diverses i l'aura de conte. Per més vegades que es llegeixi Shakespeare sempre s'hi troba un nou matís, un toc emocional que abans no s'havia remogut, pel llenguatge, que ens colpeix, perquè exposa amb una saviesa profunda les ambicions i les misèries humanes.

La versió de Portaceli, amb la traducció de Joan Sellent,  ha reduït l'obra de Shakespeare a la meitat suprimint-ne les parts "més pastorals" i també la convivència enriquidora de drama, tragèdia i comèdia. La lectura actual que ha proposat arrenca la corona a Leontes i Políxenes i els transforma en dos magnats, en un entorn mafiós "semblant al de Berlusconi" amb una taula llarguíssima que serveix per a tot. Una taula giratòria, com un rellotge, una volta de rosca o una transició entre escenes que també carrega el muntatge. La posada en escena, en Shakespeare, mai no hauria de ser tan determinant com per fer oblidar la lliçó que Shakespeare proposa. De fet, i sobretot després d'haver vist Michael Pennington a la mateixa sala fent aflorar significats nous amb un monòleg i una solitària cadira de balca, resolem que no cal sinó això perquè la veu del "dolç William" ens trasbalsi pregonament.

Massa repetides i innecessàries les constants apel.lacions al públic. Simplifiquen i anihilen els matisos i el missatge de la directora que realça, imperativament, la seva interpretació. La denúncia, va dir Portaceli, d'una certa progressia, vestida de falsa democràcia, que no és realment compromesa, que perpetua i manté l'ordre de les coses, allò que ha succeït sempre. Aquestes constants increpacions esborren la infinitat de gammes. Com la capacitat de l'home de regenarar-se, un procés lent que en Leontes tenia la velocitat d'un videoclip, una acció picada, a dolls. que aflorava un Leontes esquemàtic, caricaturesc tot i que David Bagés el bastia amb una gran expressivitat, sobretot quan es mou convulsiu, cegat per la gelosia.

Em va fer enyorar aquell extraordinari espectacle, fa 5 anys, també a Temporada Alta de la companyia anglesa d'Edgard Hall amb aquella Hermione dèbil, forta, càndida, pietosa amb totes les giragonses emocionals. I amb una grandesa afegida: la interpretava un home amb un enorme coixí a la panxa.



Escriu un comentari

Eliminació comentaris ofensius
Temporada Alta 2010 es reserva el dret d'eliminar aquells missatges publicats al bloc "Apunts de Temporada"
que no facin servir un llenguatge respectuós, o que incorporin continguts que es considerin il·legals,
amenaçadors, o amb expressions ofensives per a la dignitat de les persones.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline