La capacitat de decisió és intrínseca a l’ésser humà i fins i tot si aquesta porta a la pròpia mort, s’ha, s’hauria de respectar. Som un munt de contradiccions que lluitem dia a dia per emprendre o seguir camins tan coherents com les nostres limitacions ens permeten.
En un dinar familiar, una mare dóna la notícia del suïcidi de Billy Joe que s’ha llençat del pont de Tallahatchie. Una adolescent que hi ha a taula, deixa de menjar, deixa de parlar, deixa de moure’s…Aquesta és la lletra de la cançó Ode to Billy Joe de Bob Gentry que Jan Fabre utilitza per parlar de l’acte alliberador que comporta prendre la decisió de la pròpia mort
“La meva eternitat se’n va anar amb la mort de la meva mare…fins i tot la meva llibertat” va dir durant una entrevista el passat Festival d’Avinyó 2008. El terrorífic espectacle de la lenta agonia de la seva mare, malalta de càncer, porta a Jan Fabre a adonar-se que davant la mort, s’ha de poder decidir. A diferència del destí dels ocells engabiats que penja del fil del grisú , l’home pot agafar les regnes de la seva existència i fins i tot, avançar-se als designis de la natura, per trobar la mort en el moment que es cregui oportú. Billy Joe diu prou i decideix acabar amb la seva vida llençant-se a la foscor.
Jan Fabre, diu adéu i, amb el valor que es requereix per viure un acte d’alliberament propi, broda una carta d’amor i de comiat en forma d’espectacle, a la seva mare i a la que durant molts anys va ser la seva musa fetitxe, Ivana Jozic. Junts posen en dansa la lletra de la cançó de Gentry, i junts treballen la dolorosa carta de Billy a Another Sleepy Dusty Delta Day amb la intensitat de saber que també és el seu comiat. Aquesta viscuda visceralitat de l’íntim adéu entre Jan Fabre i Ivana Jozic, que estableix un paral·lelisme amb el sentit comiat de Lancelot a la seva Princesa, no acaba d’arribar del tot amb la nova ballarina Artemis Stavridi. Però sí que ens fa arribar mitjançant el ball d’ un solo frenètic, l’home deshumanitzat, l’home dirigit, l’home mecanitzat, l’home privat de voluntat, fins que amb coratge i fent valer el tan conegut dret a decidir, l’home es treu les cadenes llençant-se a les boires del precipici. Espasmes i contorsions en una caiguda, una precipitació al buit, que representa al mateix temps el dolor del dol i el triomf de la llibertat de decisió de cadascú davant la mort.
Encarant-se als idus de març amb un vestit groc sobre l’escenari, Jan Fabre ens diu que cal desafiar la natura i les seves lleis arbitràries, cal rebutjar aquest instint de ramat que ens aliena l’existència, cal anar a trobar la mort, l’adéu, o el que ens queda de vida, de cara. Cal llençar-se cap al desconegut per viure o morir sabent que som amos del nostre destí.
ens convertim en els nostres propis déus quan decidim la mort?
Artemis Stavridi broda l’obra de Fabre. Ella sola omple l’escenari, el buida…
Genial!!!
D’acord en bona part del que dius. La millor part de l’obra és el ball mecanitzat, que no deixa de ser una versió postmoderna del Charlot de “Temps Moderns” lluitant amb la cadena de muntatge que anorrea l’individu. Ara bé, Another Sleepy Dusty Delta Day, de Jan Fabre, es pot entendre com un homenatge a l’enigmàtica i obsessiva cançó que va inspirar l’espectable: Ode to Billie Joe (1967), de la cantant amerericana Bobbie Gentry. Jo crec que la cançó és el pinyol. L’obra de teatre es dedica a reomplir amb alguns tòpics sobre la mort l’univers d’una cançó rodona i molt inspirada, una petita obra mestra de la literatura en forma de cançó. A l’Spotify hi ha cap a 50 versions de la cançó (estil rock, blues, jazz…), algunes d’extraordinàries. No pots parar d’escoltar-les. L’espectador no sap -o no ha de saber res de la mare de l’autor, de si abans la protagonitzava una altra actiu, o de si l’obra suposa la seva separació, etc-.
A mi, l’obra, pel tipus de metàfores i el decorat, em va recordar aquelles obres de teatre que es feien als anys 70 als soterranis de Nova York i que en alguns casos ha satiritzat en Woody Allen. Veient com acaba l’actriu, plena de sutge, l’obra es podria resumir amb el títol d’una pel·li que es deia “La vida mancha”.
Per altra banda, vaig quedar parat que el programa de mà digués que el decorat reproduïa un espai “mediterrani” quan tothom s’adonava que era el sud dels EEUU.
Però ja et dic que en general no em va desagradar i que l’actriu-ballarina-cantant omplia l’escena i feia un paper prou esforçat i complet.
Pobres ocellets de l’escenari, em feien patir quan veia que els glonxaven tan fort…! Ara, que pitjor ho tenien els canaris de les mines encara que no els fessin ballar les gàbies…
A mi em va quedar l’insomni de la noia, un estat mental que sempre m’ha fascinat, hipnotitzat, amb proporcions diverses de deliri, lucidesa, esgotament físic i mental, borratxera, percepció distorsionada…
Ens assemblem als déus quan avancem la mort? Perquè això és l’únic que podem fer amb la mort, i gairebé sempre amb un sentiment terrible d’impotència o frustració -per què voldriem avançar la mort, si no? Millor intentar assemblar-nos-hi en vida, quan fem el que volem (el que creiem que hem de fer) i vencem la por, la vergonya o la mandra que ens engavanyen. A vegades costa tant! això sí que és un acte propi d’una divinitat.
Molt bons posts Gerard i Jordi (… i Laura, no cal dir-ho).
Doncs jo estic molt i molt emprenyat. No suporto que un espectacle em deixi a mitjes i que a mida que vagin passant les hores i els dies el vagi madurant i que passi a ser, dels que menys m’han emocionat de tot el festival a ser un dels que més recordaré de tots els que he vist fins ara.
I és que no es pot, en un intèrval tant curt de temps, anar a veure obres mestres del cinema com “Copie conforme” i en menys de mitja hora enfrontar-te a un espectacle com aquest (…fins ben entrat el primer terç de l’espectacle encara pensava en la Binoche i la seva radiant maduresa, tant física com actoral).
Srs. Fabre i Stavridi, amb molt de retard, el meu aplaudiment efusiu però virtual. El del dissabte va ser injustament fred i de compromís per no haver sabut apreciar en la seva justa mesura la seva proposta.
P.D. : Doncs si la “bona” era l’Ivana Jozic, no m’imagino com deuria ser l’espectacle amb ella……