Obludarium
Després que la Revolució Industrial entrés a la seva fase de Take off, la vida va canviar de ritme per sempre més. La velocitat i les presses van començar a córrer per les nostres venes, la producció en cadena va saturar els nostres rebosts, l’ofici d’arreglar andròmines es va veure desbancat per l’oferta de la darrera tendència i la cultura va sucumbir al gran format i a la gran producció.
Avui en dia hem perdut, entre moltes altres coses, la distància curta, el petit format, el producte artesanal que deixa tares fàcilment visibles, però el pitjor de tot, és que hem perdut la capacitat de sorprendre’ns. Hem deixat escapar la visió estètica i poètica de les petites coses.
Però alguns espectadors hem estat de sort, els germans Forman ens han embarcat en un viatge que ens ha retornat al cor de l’antiga societat gremial on les lones d’una carpa aixecada en algun racó de la ciutat, feien salivar de curiositat els cors dels vilatans.
Entrem dins d’una caixa de Pandora on no s’obre la porta perquè en surtin els grans mals de la humanitat sinó que se’ns convida a formar-ne part com un més. I alliberant-nos del dogma de que només darrera allò bell hi trobem la bellesa, compartim tot el que té de tràgica la monstruositat de la vida per nodrir-nos de les nostre pròpies debilitats.
En una petita pista que dóna voltes, l’escena es transforma en un calidoscopi fantasmal que vesteix la vulnerabilitat humana d’una poesia visual que ens retorna el nen naïf que algun dia vam ser. Entaforats en unes gàbies, en comunió amb els nostres companys de viatge, tornem a tenir a les mans el miracle de la llum i amb una petita dinamo som artesans de somriures il·luminant un públic bocabadat.
El contrapès humà d’un espectacle que utilitza l’espai aeri per fer giravoltar els seus somnis entre els espectadors, ens evidencia la màgia del treball no mecanitzat. I fent camí cap al rerafons que la discapacitat humana amaga, naveguem per un Obludarium salpebrat de monstres que traspuen tendresa fins a vessar. Un circ on les nostres pors, les nostres limitacions giragonsen rera la deformitat d’unes titelles mogudes pels fils de la dignitat.
Va ser un plaer summergir-se en l’imaginari dels Forman, ple de monstres entranyables que ens apropen a les nostres pròpies ombres. Cal allunyar-se del món artificial i “perfecte” que ens tiranitza i aprendre que la realitat està formada per moltes realitats i que no per ser menys belles exteriorment són menys meravelloses. Gràcies Laura per la teva aproximació a l’espectacle
Laura, una vegada mes… Chapeau !!!
Jo no puc opinar sobre Obludarium, no l’he vist, però si et vull dir que em sento plenament identificada amb com expresses les transformacións del sistema de vida actual en el que tots i estem embolicats. Diga,m nostàlgica, potser sí, però avui he sentit gràcies a tu, que no es qüestió d’edat més aviat de sensibilitat, i que afortunats els que encara som capaços de vibrar per les petites coses. I més afortunada tu que a demés de gaudir-ne saps expressar-ho amb la sensibilitat necessària per arribar a tocar la fibra …Un petó.
un espectacle excel·lent, com la mateixa crònica.
Quin gran plaer, una vegada més, de poder-ne comparar la vivència personal amb la teva sempre enriquidora visió dels fets!
Enhorabona per una altra suculenta crítica!!