edició en còmic de Macbeth (Random House, 2005)
Un dels visitants del blog – moltes gràcies a tots! – proposava que parléssim del Primer Amor, de Beckett. Ho faig. I també ho faré d’un altre amor primerenc, el de Michael Pennington, per Shakespeare, a qui Miquel Berga dedicava el diumenge una columna excel·lent .
Primer, Arquillué. Em costa desfer-me de tota la llista d’elogis que tinc desada en un calaix des del dia que el vaig veure. Apoteòsic, immens, convençut, serè, implacable, modulador de veus. I no segueixo. Arquillué aconsegueix transmetre l’essència del text vitriòlic de Beckett. És a través de l’humor que pot glaçar l’esperit, justament perquè el missatge conclou així: no hi ha un primer amor. De fet, ni és amor ni tan sols es podria anomenar “primer”, perquè no forma part d’un conjunt sinó que es tracta d’un atzar del tot prescindible. Algú es queixava que la gent reia massa. No és cert. El secret és aquest: riem i, amb la rialla (que no és terapèutica sinó quasi una cura terminal) fem veure que no ens assabentem de la història gèlida que Arquillué broda. I un altre secret del muntatge. La poderosa llum zenital. Quan s’allunya del personatge, és una aparença de vida i felicitat, una llum càlida. Quan s’hi acosta, és una il·luminació de morgue, freda, de cera, que recalca la palidesa del rostre. El domini de la mort.
Segon. Pennington. Comparteixo amb vosaltres, amics, els apunts que vaig agafar al vol, i a les fosques, mentre escoltava (amb auriculars i sense) la història del nen (S) que va néixer amb mel a la boca.
Un actor és qui es posa en el lloc d’un altre i transmet veritat. / És bo per a la salut (Shakespeare). / Gradació del que té importancia i del que no en té. / L’home viu entre el cel i l’infern (els espais del teatre isabel·lí). / Totes les obres de S són argumentatives. / Vaig descubrir un so que em pertanyia. / El to elevat, de bracet amb el canvi grotesc de registre. Només S va aconseguir aquesta fita: elevar-se i, al mateix temps, descendre. / L’amor traspassa fronteres.
I dos apunts més. Pennington, que fa una classe des de la perspectiva de l’actor però també des de la càtedra de l’especialista, aconsegueix dir coses i dir-les bé, amb domini de la prosodia i l’accent. Parlava abans d’en Miquel Berga, que és especialista en literatura inglesa. “No és només que sigui un gran actor”, em va dir, “sinó que també aporta una visió nova sobre la vida i l’obra de S.”. I amb una ploma, només amb una ploma d’oca!
I segon apunt: l’eficàcia dels minúsculs silencis. Pennington, amb una entonació, amb un canvi de postura, amb un jocs de mans, fa que el professor esdevingui actor. I a l’inrevés. Ens proposa la felicitat del sentit, de la poesia que transmet veritat. Va descobrir S. el dia que els pares van decidir anar a veure Macbeth i ell es va quedar sense Manchester United. El va enlluernar tant que els pares van tèmer que s’oblidés del ManU. No calia que patissin. Segur que es poden combinar totes dues emocions.
Setmana Tràgica. Barricada.
En un roig vellutat lligat a una estètica barroca petit burgesa de principis de segle, que alguns titllaran d’arnada, Temporada Alta ens ha retornat, la veu d’un poeta que, lluny de commemorar el 150è aniversari, sembla haver viscut els darrers esdeveniments del país. Poemes, articles, cartes i notes passades pel sedàs de la dramatúrgia amb un fort contingut reivindicatiu en un moment de confusions ideològiques i d’allò que en diuen de “mal encaix” de Catalunya a Espanya. Al llarg d’un recorregut cronològic, on la mesura de la proporció del tempo poètic és lenta… lenta… lenta…, Joan Ollé i Carles Guillén ens endinsen en el món maragallià de vergonyosa i dolorosa actualitat.
Amb la típica declamació de la manufactura “Ollé”, que segurament tindrà, entre els més lletraferits, els seus detractors, acompanyada per les veus del poble, de la Lieder Càmera i del cos en moviment de Rosa Muñoz , ens arriba la sentència que El arte no tiene patria, pero la tiene el artista i mica en mica se’ns anirà dibuixant la pàtria de Maragall, la nostra. Naturalesa, art i amor reduïts a la bellesa i amb la serenor i la delicadesa de l’elogi de la paraula i de la poesia, se’ns va cosint un país de vaques cegues i ginestes en flor, de barques que llisquen a la mar i d’un verd sota d’un cel ben blau i alçant l’estendard de la rebel·lió, la poesia amb una aferrissada defensa de l’autonomia de l’art que no es deixa racionalitzar. Principi del romanticisme que ens ve il·lustrat amb la projecció del quadre de C.D.Friedrich , Caminant damunt un mar de boira. I com si del superhome es tractés, se’ns passeja un Comte Arnau entre escenes, fent sentir totes les veus de la terra a la recerca de l’espiritualitat.
L’ètica pren el relleu a l’estètica i inspirat per uns fets històrics que el van commoure, assistim al seu inconformisme social amb una visual posada en escena que retrata la Barcelona de les bombes i del perdó. Emmarcats amb unes instantànies en roig assistim a la fotografia de la lluita obrera de l’època, amb la consciència amortida i encoixinada per les captivadores veus dels actors mentre estem incomunicats amb la resta del món i amb nosaltres mateixos fet tan habitual en la contemporaneïtat.
I sí, aquesta terra amb tot el que s’hi cria és ma Pàtria, un pàtria que se’ns ha anat desgranant amb el color d’una dolça i a voltes amarga magrana amb parsimònia i solemnitat al llarg de dues hores d’una elegant dicció per uns i una clara encarcaramenta per altres. Una pàtria habitada per esperits vigilants que no han de perdre el Nord perquè quan s’enforteix la nacionalitat s’enforteix la mondialitat. La grandesa d’avui, la nostra, consisteix no en morir per una idea sinó en viure per totes. I així ens el retornen, totalment viu. Maragall. perviu a través de les seves paraules que qüestionen una idea d’Espanya que no escolta la veu d’un fill que li parla en llengua no castellana.
Tinc una oda començada que no puc acabar mai…va escriure als 27 anys, una oda que tindria, després de més de 100 anys, una esfereïdora, vigent i inacabada actualitat. Si la poesia té la capacitat d’influir sobre la conducta humana, nosaltres som els que fem Pàtries noves. I si La Llei d’Amor és ser oprimit per esclatar, esclatem!
Perquè del caos, en surt la llum
És la segona vegada que veia aquests dos homes delirants i vaig tornar a esclafir a riure amb els mateixos gags. Els que ja em van fer gairebé plorar de riure i me n’ha tornat a fer és la meravellosa escena de la desfilada de les majorettes i de tota la banda. Patrice Thibaud sembla, a primer cop d’ull, un home maldestre i desmanegat, però les aparences enganyen: és un mim d’una gestualitat perfecta i infinita. El gag de les majorettes et posa al davant tota aquella parafernàlia festiva i tronada de fa uns anys amb pocs acords musicals i mil gestos.
Thibaud es multiplica en diversos personatges, és la majorette estrella, la guapa, la que llança la vareta fins al cel i fa un posat de seguretat i perdona vides esperant que caigui, una altra vegada, a les seves mans. Aquell moviment de malucs sensuals seguint el pas, aquell deix descarat quan s’ajup, sabent que la faldilla curta ho ensenyarà tot, però es tapa la boca com si ai!, no hi hagués pensat, amb una ganyota de “Lolita” que ho diu tot. I després, sense donar temps perquè els pulmons agafin aire, continua amb la desfilada de ferits de guerra, cada un amb un defecte que broda amb només uns segons gestuals.
És un espectacle que dibuixa tots els estereotips, manies i defectes amb el simple gest precís i trepidant que crea tota una situació. Thibaud crea universos amb una gestualitat que la mirada no pot acaparar amb una sola vegada ni amb dues… Gags trets de la vida quotidiana com el d’asseure’s i no saber què fer amb les mans. Thibaud juga amb aquests moments ridículs que ha viscut tothom. Rememora curses del Tour, i la seva mala fama, fent trampa, rebentant rodes dels altres, injectant-se substàncies que li rebenten el múscul i fotent mà a les belles hostesses. En una altre gag agafa el fuet i es converteix en un domador de feres devorat per un lleó. O revivim passatges de pel·lícula mítica com Tiburón dibuixant la platja, els banyistes i el mortífer tauró. Una altre gag, genialment aconseguit, és el de l’oest. El piano li serveix a Philippe Leygnac , aquest músic i contorsionista genial vestit de torero, de cavall i s’hi enfila per tocar l’ukelele. Viatgem als grans westerns amb tots els elements intuïts, com sempre, subtilment amb el gest.
Cocorico també són persecucions entre plafons, jocs d’ombres del duet que només de veure’n la desproporció física entre l’un i l’altre ja provoca hilaritat. Thibaud, gros amb cara de despistat i , Leygnac un secall baixet, geniüt, amb cara de pomes agres per haver d’aguantar una darrera l’altra les mofes del company.
No em puc estar d’anar al principi d’aquesta bogeria. Va començar amb un gest inesperat. Patrice Thibaud entra a escena arrossegant una maleta. L’obre i en treu, plegat com un ninot, el seu acompanyant, el músic i contorsionista Philippe Leygnac. Primera arrencada de rialles franques que continua durant dues hores al teatre. Ple absolut. Ara que ens recepten fins i tot el riure amb sessions estrafolàries de teràpies, després d’aquesta dosi sense artificialitat hem guanyat dues hores de felicitat.
Veure’l de prop és palpar la perfecció del gest d’un dels millors artistes del gènere. Ovació llarga i ho hagués estat més si no hagués sortit Thibaud a demanar silenci per dir: “A comer!”
El dictador Kim Jong-Il, d'excursió
Un dels secrets del cinema d’ Albert Serra és l’humor. Ho sap perfectament, i el desenvolupa a la manera que ell mateix qualifica com a fatal. La utilització (i mai millor dit: són una eina de treball) d’actors no professionals no és important perquè ajudi a trencar la convenció de l’actor que “diu” un text, que forma part de l’”academicisme” que Serra rebutja tant, sinó que pren una trascendència narrativa perquè els Carbó, Serrat i companyia fan riure. Fan riure en la mesura que són personatges estrafolaris i no gens formats que, interpretant-se a ells mateixos en un context que vol ser intel·lectualitzat (de referències clàssiques com el Quixot o com la Bíblia) provoquen una distorsió del discurs que es basa en la confrontació entre l’animal lliure i la tradició cultural.
Aquesta és la clau del seu cinema. Quan fa teatre, almenys en aquesta primera vegada que fa teatre, Serra no té a mà els seus fetitxes. Es posa seriós i avorreix d’una manera colossal. Desorbitada. És un avorriment còsmic, manicomial. És molt probable que, en aquest Pulgasari, la seva pretensió hagi estat també còmica. El trencamemt de la convenció dramàtica rau en una interpretació plana, per fugir de la suposada afectació que tenen els actors, per allunyar-se de la “mentida” que es viu en un escenari. És a dir, imposa un altre tipus d’afectació que vol ser neutre – m’atreviria a dir que quasi brechtiana: ai, quin mal em fa que escriure això! – per recalcar que allò que estem veient no és la vida. I, com que en un teatre no és pot palpar aquesta “vida”, el millor és rebutjar la impostació a través d’una impostació més elevada que vol ser una crítica irònica a la peripècia teatral. Ell es deu pixar de riure, però el problema és que, de la micció, només en té notícies ell. Quina llàstima que Serra no hagi aprofitat la metàfora del Pulgasari original, el nordcoreà! És la hilarant història (que em fa pensar en els films del banyolí) d’un monstre de per riure que creix fins a proporcions gegantines.
L’espectacle és una monumental presa de pèl que rep els elogis dels acòlits que, a aquestes alçades, no s’atreveixen a dir que l’emperador va despullat. La gran habilitat de Serra és reproduir en un escenari el tedi pastós que es viu a Corea del Nord, la qual cosa, s’ha de reconèixer, aconsegueix amb escreix. La boira asmàtica que inunda la platea acoloreix amb la grisor del plom aquest muntatge que, si l’hagués signat un alumne de quart d’ESO, mereixeria l’elogi entusiasta de pares, germans i tietes.
I un apunt final: la fixació de Serra pels dictadors, les contínues referències que fa a Hitler en els seus parlaments, més enllà d’un homenatge explícit al xarbotat Dalí ¿no ens informen d’una patologia que el cineasta potser s’hauria de tractar amb una visita al metge de capçalera?
Cor de Teatre
Xicu Masó és el petit d’una família nombrosa. Té germans grans, doncs, i té la memòria de la música que ells escoltaven i que Xicu va fer seva. I té la música que va venir després, la banda sonora que l’ha acompanyat al llarg dels anys, el seu propi retrat sentimental, farcit de passions amoroses i desenganys, i d’episodis tràgics i, sobretot, del teatre, que es presenta com un virus del qual sempre és millor infectar-se que no pas curar amb antibiòtics.
El concert del que podria ser una vida molt semblant a la seva està bastit a partir de cançons que podrien ser de tots i cançons que, essent del comú, són patrimoni exclusiu de la seva sensibilitat. Concert tempestiu és un muntatge, doncs, que oscil·la entre la crònica generacional i la confessió personal, a l’estil de l’ All that jazz de Bob Fosse: el creador enfrontat a la seva mort i als fantasmes que l’envolten.
D’aquí en surten escenes memorables, com la de la platja (era una platja, no?) que a mi em va recordar vagament un estiu amable de Pina Bausch i que s’acaba amb una de les millors peces de l’espectacle, la Dansa de la primavera de Maria del Mar Bonet, reconvertida en un himne hippie. O com l’esplèndid fragment del bar a l’estil “bossa nova”.
El Cor de Teatre de Banyoles és una formació coral, en el més ampli sentit o sentits de la paraula. Coral és relatiu a un cor i a una feina conjunta i també prové de cordial, és a dir, extret dels sentiments. La conjunció de veus, els arranjaments atrevits i l’entusiasme dels seus components transporten l’espectador a una mena d’arcàdia feliç, completa i rodona. Juntament amb un vestuari eficaç i fidel a les èpoques que descriuen la trajectòria de Xicu Masó, són els fonaments d’aquest “me’n recordo” musical.
