“En el mundo donde te mueves tu hay mucho humo, mucho escaparate, mucho ego, mucho imbécil….”. És una reflexió sobre el món dels artistes i dels científics (i potser de qualsevol endogàmia laboral on ens movem tots plegats), meditació d’una néta holandesa que busca els orígens del seu avi al Pirineu català, on va morir a trets per traficar amb fluorescents.
Per fer explicar la recerca del seu avi i d’ella mateixa —de passada—, Nicole, la performer holandesa, ens desgrana una narració amb gràcia i naturalitat, vestida amb granota de mecànic i com si fos una ponència o un treball de recerca.
L’acompanyen en la dissertació Jordi Bover, amic seu i catedràtic d’enginyeria de la Universitat de Barcelona i Ladislav Sôukup, (interpretat per Ernesto Collado) musicòleg autodidacta i apicultor txec amb greus dificultats per expressar-se en castellà. Ambdós posen el toc internacional i cèlebre al personatge recordat.
L’escenari i l’explicació freguen la ficció i traspassen la realitat de manera continuada. Un taller, un laboratori i una mena de set de vídeo musical pop amb un tocadiscos (quin crec-crec més acollidor quan sonen els enyorats vinils!), il·lustren les giragonses vitals del personatge. És un escenari futurista, ampli, amb unes grans lletres lluminoses que deixen plantat sempre a escena la figura que es vol recordar: LÁZARO. Lázaro Rius Tubert, un superdotat, un mecànic autodidacta, l’inventor del primer paraigües plegable i gran humanista. Un home de ficció. És l’avi que s’inventa el director i actor Ernesto Collado, amb totes les qualitats de l’avi que li hauria agradat tenir, un reconcentrat, diu, de les personalitats, de les lluites i ideals que han construït el segle XXI. Un home que viure de puntetes i va passar a la història sense pena ni glòria, amb humilitat i senzillesa.
Les explicacions, farcides d’ironia i d’absurd emmarquen la vida d’un home que no va existir; tanmateix, que ens obren els interrogants i l’angoixa de tots els personatges, de tots els Lázaros que se’ns han escapat, que han fluït per aquest món deixant un gran llegat, però amb el seu nom i cognoms ben esborrats del mapa de les personalitats reconegudes.
I això és el que ressalta amb tot el cinisme La vida de Lázaro.
Quan ensenyen fotos antigues —en una transparència, com si fos una classe magistral—, assenyalen homes amb vestit elegant i bigotis solemnes i Lázaro no hi figura, ell era el de la bata, el que treballa a l’ombra perquè uns altres s’emportin la veneració i la fama.
És una funció que et fa ballar entre llenguatges i realitats, és la dansa-dèria d’aquest director que es mou entre la creació contemporània, moderna i de risc i el teatre que “vol arribar a tothom”.
Pel que vaig anar observant, molts espectadors —i jo mateixa— vàrem entrar sense manies en aquesta història estranya. Vàrem entrar en el joc dels parèntesis del catedràtic emmarcats de manera explícita a l’escenari com si fos un poema visual de Brossa. Se’ns van plantar diversos llenguatges que van resseguir una història que s’anava disgregant en arguments secundaris, els afluents del riu de la vida.
I vàrem poder escoltar música sense que hagués d’ambientar ni acompanyar res. Música i prou, sense acció. Especialment emotiva, com “quan jo n’era petiteta”, cantada per una àvia de 84 anys de l’Escala. Un altre testimoni mut?
És un homenatge sentimental als genis oblidats amb una llibertat de creació absoluta.
