detall de la Dansa de la Mort de Verges
“Je veux parler de l’espoir”, va dir Vanessa Van Durme en la presentació de Gardenia. La dona “que havia estat actor” (en paraules precises de Salvador Sunyer) parlava del seu muntatge rere unes enormes ulleres de pasta, amb faldilla de color negre i botes. La seva presència s’imposava, i també un sentit de l’humor aclaparador, amagat en una mirada intensa, de dona amb faccions dures, imponents.
Vanessa parlava de l’esperança, però la percepció que l’espectador té de Gardenia potser s’assembla més a la que descriu el director Frank Van Laecke, director de la peça: “La tristesa jeu sota la pell, però travessa la superfície durant tota l’obra com petites punxades”. Gardenia, si transmet esperança, ho fa a la manera dels clàssics: a través de la catarsi que també evoca l’altre director, Alain Platel: “Volem que el públic torni a casa amb un sentiment d’energia i de simple felicitat”. Potser perquè ha contemplat, sobre l’escenari, un retrat trist, una lenta evocació del desconsol. O potser (i aquí tindria raó la Van Durme) perquè és en la conjunció feliç dels actors (una companyia on s’ajunten amigues i amics de seixanta anys provinents de mons tan diversos com la burocràcia i l’ensenyament; tan allunyats del teatre) on cal cercar l’alegria d’aquesta estilització profunda del món del cabaret.
No pas en el sentiment que ens assetja després d’haver vist Gardenia.
Gardenia funciona com un epifonema. És a dir, com la condensació d’un discurs en un enunciat breu. Gardenia és densitat, és aproximació a l’essència. És una onada que s’acosta amb persistència i amb calma fins que ens absorbeix. És la creació d’una atmosfera en la qual entrem a causa de la parsimònia, de la insistència tranquil·la. Gardenia és un “bouquet de fleurs”. És a dir, una exposició estàtica, una observació comprimida. Allà on el music hall és ritme accelerat, el discurs de Gardenia proposa una calma que s’eleva, a poc a poc al ritme pausat del Bolero de Ravel. La idea de Gardenia s’acosta a l’estudi microscòpic allà on el cabaret és exuberància. La coordinació no gens atzarosa s’oposa a l’aire caòtic de la Bodega Bohemia.
Gardenia evoluciona des de la fotografia estàtica (amb la prodigiosa banda sonora de Forever Young: un encert, una picada d’ullet a la bellesa que no es marceix) fins a la coreografia que imita (evoca) la passarel·la de la sala de festes per exposar la transformació, per confondre’ns a mig camí d’una nostàlgia que no és estèril i d’un futur que sí que ho és. El temps avança. Sense pietat. Els cossos no són objecte del plaer del “voyeur” sinó record intens d’aquella inscripció que ressona en la dalla de la Mort: “Nemini parco”. No perdono a ningú.
El teatre només pot mirar d’alentir la sentència.
