Dones, sobretot moltes dones de Mali amb vestits llargs, de colors llampants, d’estampats variats. La majoria amb els seus fills petits, a coll, embolicats en un sol cos. Mares-cangur enjoiades amb daurat festiu per rebre, saludar, donar la mà a una de les grans veus africanes, Oumou Sangare. El lloc de trobada, un dia abans del concert, va ser al bar del Teatre de Salt, un recinte que, normalment, s’omple de persones “autòctones” (quina paraula crossa tan estranya hem de fer servir a l’hora d’abordar el delicat tema de la convivència entre cultures). El Festival Temporada Alta, conscient del lloc on ha nascut i on fa vida, va obrint la porta a les persones nouvingudes de països com Mali, el Marroc o Algèria.
L’arribada d’Oumou Sangare es va anar gestant després que el Festival parlés amb diverses associacions de la comunitat maliana a Salt per saber les seves inquietuds artístiques. I la van triar a ella. Va arribar com una gran diva, alta, elegant, amb un tracte exquisit, encaixant mans amb mirades sinceres i franques. Són dones que han escoltat la seva música de ben petites —fa vint anys que Oumou canta a la dona africana—, i sobretot que han escoltat el que diu, el que defensa. Algunes m’explicaven que Oumou els dóna consells, empara una dona que vetlla per la seva educació, que rebutja els matrimonis imposats, que treballa per ser lliure, que defensa els seus drets, un cant a la llibertat. És un discurs feminista, compromès, que denuncia la dominació masculina. En temps de confusions integristes s’hauria d’escoltar aquest cant a la insubmissió.
Sangare va néixer en una família pobre; el seu pare va abandonar-los quan només tenia dos anys. Cantava en batejos i casaments, al carrer, per portar cèntims a casa. Ara viu entre Mali i França, és una dona lliure, una empresària i per a moltes de les dones que divendres eren al bar del Teatre, la figura d’Oumou és un model, una dona africana que ha triomfat, una persona que ha nascut en un país i unes condicions de misèria i que ara canta l’orgull de ser dona africana a Europa.
Va arribar amb ombres de maquillatge que ressaltaven uns ulls vius i profunds, celles perfilades amb llapis lila, pell brillant, llavis molsuts i nacrats. Asseguda, amb un dels plats típics de Mali a taula, el peix amb plàtans, va entonar una tornada del seu últim àlbum, Seya (Alegria), que va començar a fer voleiar aquells vestits de les mares amb els nadons sense pudor, orgulloses de la seva sensualitat i condició.
L’endemà dissabte, al concert de la sala La Mirona de Salt, l’escena es va repetir, però en versió multitudinària: 800 persones, vestides de gala, amb càmeres i mòbils l’esperaven. Quan va sortir, eufòria desbocada, sons tradicionals barrejats amb d’altres músiques i Sangare com un xuclador d’emocions, amb una veu imponent i ferma anava escolant un discurs contundent, coratjós, d’esperança. Un concert que ha obert el cicle Els altres catalans, una crida també perquè aquests col·lectius entrin als teatres i a les sales de concerts. Però cal una volta més de rosca, veure ballar i cantar “autòctons” a La Mirona amb la Sangare (n’hi havia pocs), o veure marroquins, malians o gambians al Teatre de Salt anant a veure una obra d’en Julio Manrique, posem per cas. Ja hi arribarem.
Amb que duis tens raó, i em sembla que es aquesta tipus d’artistes que s’ha d edur per a aquestes cosas,només que potser el que es trobaven a faltar és més “blancs” al concert, no?