edició en còmic de Macbeth (Random House, 2005)
Un dels visitants del blog – moltes gràcies a tots! – proposava que parléssim del Primer Amor, de Beckett. Ho faig. I també ho faré d’un altre amor primerenc, el de Michael Pennington, per Shakespeare, a qui Miquel Berga dedicava el diumenge una columna excel·lent .
Primer, Arquillué. Em costa desfer-me de tota la llista d’elogis que tinc desada en un calaix des del dia que el vaig veure. Apoteòsic, immens, convençut, serè, implacable, modulador de veus. I no segueixo. Arquillué aconsegueix transmetre l’essència del text vitriòlic de Beckett. És a través de l’humor que pot glaçar l’esperit, justament perquè el missatge conclou així: no hi ha un primer amor. De fet, ni és amor ni tan sols es podria anomenar “primer”, perquè no forma part d’un conjunt sinó que es tracta d’un atzar del tot prescindible. Algú es queixava que la gent reia massa. No és cert. El secret és aquest: riem i, amb la rialla (que no és terapèutica sinó quasi una cura terminal) fem veure que no ens assabentem de la història gèlida que Arquillué broda. I un altre secret del muntatge. La poderosa llum zenital. Quan s’allunya del personatge, és una aparença de vida i felicitat, una llum càlida. Quan s’hi acosta, és una il·luminació de morgue, freda, de cera, que recalca la palidesa del rostre. El domini de la mort.
Segon. Pennington. Comparteixo amb vosaltres, amics, els apunts que vaig agafar al vol, i a les fosques, mentre escoltava (amb auriculars i sense) la història del nen (S) que va néixer amb mel a la boca.
Un actor és qui es posa en el lloc d’un altre i transmet veritat. / És bo per a la salut (Shakespeare). / Gradació del que té importancia i del que no en té. / L’home viu entre el cel i l’infern (els espais del teatre isabel·lí). / Totes les obres de S són argumentatives. / Vaig descubrir un so que em pertanyia. / El to elevat, de bracet amb el canvi grotesc de registre. Només S va aconseguir aquesta fita: elevar-se i, al mateix temps, descendre. / L’amor traspassa fronteres.
I dos apunts més. Pennington, que fa una classe des de la perspectiva de l’actor però també des de la càtedra de l’especialista, aconsegueix dir coses i dir-les bé, amb domini de la prosodia i l’accent. Parlava abans d’en Miquel Berga, que és especialista en literatura inglesa. “No és només que sigui un gran actor”, em va dir, “sinó que també aporta una visió nova sobre la vida i l’obra de S.”. I amb una ploma, només amb una ploma d’oca!
I segon apunt: l’eficàcia dels minúsculs silencis. Pennington, amb una entonació, amb un canvi de postura, amb un jocs de mans, fa que el professor esdevingui actor. I a l’inrevés. Ens proposa la felicitat del sentit, de la poesia que transmet veritat. Va descobrir S. el dia que els pares van decidir anar a veure Macbeth i ell es va quedar sense Manchester United. El va enlluernar tant que els pares van tèmer que s’oblidés del ManU. No calia que patissin. Segur que es poden combinar totes dues emocions.
