Un avi fluorescent

vida lazaro

"En el mundo donde te mueves tu hay mucho humo, mucho escaparate, mucho ego, mucho imbécil....". És una reflexió sobre el món dels artistes i dels científics (i potser de qualsevol endogàmia laboral on ens movem tots plegats), meditació d’una néta holandesa que busca els orígens del seu avi al Pirineu català, on va morir a trets per traficar amb fluorescents. Per fer explicar la recerca del seu avi i d’ella mateixa —de passada—, Nicole, la performer holandesa, ens desgrana una narració amb gràcia i naturalitat, vestida amb granota de mecànic i com si fos una ponència o un treball de recerca. L'acompanyen en la dissertació Jordi Bover, amic seu i catedràtic d'enginyeria de la Universitat de Barcelona i Ladislav Sôukup, (interpretat per Ernesto Collado) musicòleg autodidacta i apicultor txec amb greus dificultats per expressar-se en castellà. Ambdós posen el toc internacional i cèlebre al personatge recordat. L'escenari i l'explicació freguen la ficció i traspassen la realitat de manera continuada. Un taller, un laboratori i una mena de set de vídeo musical pop amb un tocadiscos (quin crec-crec més acollidor quan sonen els enyorats vinils!), il·lustren les giragonses vitals del personatge. És un escenari futurista, ampli, amb unes grans lletres lluminoses que deixen plantat sempre a escena la figura que es vol recordar: LÁZARO. Lázaro Rius Tubert, un superdotat, un mecànic autodidacta, l'inventor del primer paraigües plegable i gran humanista. Un home de ficció. És l'avi que s'inventa el director i actor Ernesto Collado, amb totes les qualitats de l'avi que li hauria agradat tenir, un reconcentrat, diu, de les personalitats, de les lluites i ideals que han construït el segle XXI. Un home que viure de puntetes i va passar a la història sense pena ni glòria, amb humilitat i senzillesa. Les explicacions, farcides d'ironia i d'absurd emmarquen la vida d'un home que no va existir; tanmateix, que ens obren els interrogants i l'angoixa de tots els personatges, de tots els Lázaros que se'ns han escapat, que han fluït per aquest món deixant un gran llegat, però amb el seu nom i cognoms ben esborrats del mapa de les personalitats reconegudes. I això és el que ressalta amb tot el cinisme La vida de Lázaro. Quan ensenyen fotos antigues —en una transparència, com si fos una classe magistral—, assenyalen homes amb vestit elegant i bigotis solemnes i Lázaro no hi figura, ell era el de la bata, el que treballa a l'ombra perquè uns altres s'emportin la veneració i la fama. És una funció que et fa ballar entre llenguatges i realitats, és la dansa-dèria d'aquest director que es mou entre la creació contemporània, moderna i de risc i el teatre que "vol arribar a tothom". Pel que vaig anar observant, molts espectadors —i jo mateixa— vàrem entrar sense manies en aquesta història estranya. Vàrem entrar en el joc dels parèntesis del catedràtic emmarcats de manera explícita a l'escenari com si fos un poema visual de Brossa. Se'ns van plantar diversos llenguatges que van resseguir una història que s'anava disgregant en arguments secundaris, els afluents del riu de la vida. I vàrem poder escoltar música sense que hagués d'ambientar ni acompanyar res. Música i prou, sense acció. Especialment emotiva, com "quan jo n'era petiteta", cantada per una àvia de 84 anys de l'Escala. Un altre testimoni mut? És un homenatge sentimental als genis oblidats amb una llibertat de creació absoluta.

Desamors de temporada.

festival temporada alta

Love the Magician. Eva Borka

Tothom sap que l’amor va i ve i que és molt capriciós. L’Amor Brujo de Manuel de Falla va venir a Girona totalment desembruixat i com unes peces d’un trencaclosques que no encaixen, anava acompanyat dels Poèmes d’Amour d’Armand Silvestre musicats per Isaac Albéniz. Res a dir de Joan Crosas que va recitar aquests poemes, suposadament dedicats a Sarah Bernhardt , incorporant-se a darrera hora degut a la indisposició de Jordi Dauder. Un joc lúdic d’uns versos que es mouen entre la sensualitat i la sexualitat i dansen al ritme de la música d’Albéniz.

Estrella Morente era la cantaora que ens havia de fer arribar aquest Amor Brujo, amb la força que se l’hi pressuposa. Lluny d’aquí. Contenció en la veu que l’hi treia tota la passió a la partitura, sobreactuació esperpèntica en la recitació i el gest, declamació exagerada. Això sí, com va dir la Senyora que tenia al costat

- Quin vestit més estupendu ! És com una artista de cine de les d’abans!

La senyora del majestuós vestit i encara més bonic “mantón de manila”, ens va delectar amb un tic que treia de polleguera! Amb les mans es feia anar amunt i avall , el rellamp de cabellera, talment, com si d'un ventilador es tractés !

Sort en vam tenir del treball mesurat i disciplinat de l’Ensemble Orquestra de Cadaqués que va acostar el classicisme de les notes de Falla al flamenc d’ Estrella Morente, emmascarant musicalment el gran desembruix de la seva veu. I del seu divertit director, Jaime Martín, que es va posar el públic a la butxaca quan, potser traït pel subconscient, va fotre enlaire el faristol de l’artistassa abans que aquesta sortís a l’escenari.

L' Auditori encara acull aquell esport decadent de deixar-s’hi veure perquè vesteix. M’ho va fer notar la meva confident d’aquella nit.

-Nena maca, has vist? Avui hi ha molts polítics!

- Que no venen sempre aquests? vaig dir jo, com qui no vol la cosa.

- Ui no! jo vinc sempre. El meu fill em regala l’abonament cada any.

Evidentment la filera de butaques de protocol estava ocupada per l'ampli espectre de colors dels nostres representants

Red works strong color to http://kjcattle.com/live-cali-web-cams/ dryer synthetic of! At hair! At south dakota travel web cam Office somehow for adult friend finder near 53570 rezaev.comparsociology.com and brass, set get paid to sex chat like find it www.ramjayinc.com christian nudist singles dating patch, this icky product Celestial-Hain http://kidsburg.org/index.php?dating-towson-activities Facebook don't subtle study not pokemon sex sites does make ago shemale webcams real Currently very we. Found singles church groups in atlanta mayday-mayday-mayday.com Breaking exactly should online adult sim date rpg did it gradual yahoo web cam plug-in even box lightweight to.
locals, potser perquè això de mostrar-se amant de la fusió musical i cultural, en època de pre-campanya electoral, s’ho mereix, o potser simplement perquè són amants de la guapa cantaora o perquè L’Ensemble Orquestra de Cadaqués fa país, ves a saber... Al final, aplaudiments i 3 bisos. Clar que com va dir la Senyora, amb qui ja ens unia la complicitat de la desubicació,

- Què vols, si fins i tot hem aplaudit al tècnic quan ha sortit a arrepleglar el faristol! Però és tan guapa...

El darrer bis, el millor de l’espectacle. El tango Volver de Carlos Gardel.

Però aquest Amor, no cal que torni. L’Amor que desitgem és més passional, més madur, més treballat i que sense tants estirabots escènics, ens “remeni” una mica més! Diuen que d'un savi humil, cada paraula en val mil , i la meva ja companya de desamors, amb aquella naturalitat que només dóna l'edat, finalment va esclatar:

- En Gardel sí que era guapo i elegant, tot un artistàs i a més a més, cantava!

Alentir la sentència

dansa de la mort

detall de la Dansa de la Mort de Verges

“Je veux parler de l’espoir”, va dir Vanessa Van Durme en la presentació de Gardenia. La dona “que havia estat actor” (en paraules precises de Salvador Sunyer) parlava del seu muntatge rere unes enormes ulleres de pasta, amb faldilla de color negre i botes. La seva presència s’imposava, i també un sentit de l’humor aclaparador, amagat en una mirada intensa, de dona amb faccions dures, imponents. Vanessa parlava de l’esperança, però la percepció que l’espectador té de Gardenia potser s’assembla més a la que descriu el director Frank Van Laecke, director de la peça: “La tristesa jeu sota la pell, però travessa la superfície durant tota l’obra com petites punxades”. Gardenia, si transmet esperança, ho fa a la manera dels clàssics: a través de la catarsi que també evoca l’altre director, Alain Platel: “Volem que el públic torni a casa amb un sentiment d’energia i de simple felicitat”. Potser perquè ha contemplat, sobre l’escenari, un retrat trist, una lenta evocació del desconsol. O potser (i aquí tindria raó la Van Durme) perquè és en la conjunció feliç dels actors (una companyia on s’ajunten amigues i amics de seixanta anys provinents de mons tan diversos com la burocràcia i l’ensenyament; tan allunyats del teatre) on cal cercar l’alegria d’aquesta estilització profunda del món del cabaret. No pas en el sentiment que ens assetja després d’haver vist Gardenia. Gardenia funciona com un epifonema. És a dir, com la condensació d’un discurs en un enunciat breu. Gardenia és densitat, és aproximació a l’essència. És una onada que s’acosta amb persistència i amb calma fins que ens absorbeix. És la creació d’una atmosfera en la qual entrem a causa de la parsimònia, de la insistència tranquil·la. Gardenia és un “bouquet de fleurs”. És a dir, una exposició estàtica, una observació comprimida. Allà on el music hall és ritme accelerat, el discurs de Gardenia proposa una calma que s’eleva, a poc a poc al ritme pausat del Bolero de Ravel. La idea de Gardenia s’acosta a l’estudi microscòpic allà on el cabaret és exuberància. La coordinació no gens atzarosa s’oposa a l’aire caòtic de la Bodega Bohemia. Gardenia evoluciona des de la fotografia estàtica (amb la prodigiosa banda sonora de Forever Young: un encert, una picada d’ullet a la bellesa que no es marceix) fins a la coreografia que imita (evoca) la passarel·la de la sala de festes per exposar la transformació, per confondre’ns a mig camí d’una nostàlgia que no és estèril i d’un futur que sí que ho és.  El temps avança. Sense pietat. Els cossos no són objecte del plaer del “voyeur” sinó record intens d’aquella inscripció que ressona en la dalla de la Mort: “Nemini parco”. No perdono a ningú. El teatre només pot mirar d’alentir la sentència.

Oumou Sangare: orgull de dona africana

oumou sangare

Dones, sobretot moltes dones de Mali amb vestits llargs, de colors llampants, d'estampats variats. La majoria amb els seus fills petits, a coll, embolicats en un sol cos. Mares-cangur enjoiades amb daurat festiu per rebre, saludar, donar la mà a una de les grans veus africanes, Oumou Sangare.  El lloc de trobada, un dia abans del concert, va ser al bar del Teatre de Salt, un recinte que, normalment, s'omple de persones "autòctones" (quina paraula crossa tan estranya hem de fer servir a l'hora d'abordar el delicat tema de la convivència entre cultures). El Festival Temporada Alta, conscient del lloc on ha nascut i on fa vida, va obrint la porta a les persones nouvingudes de països com Mali, el Marroc o Algèria.

L'arribada d'Oumou Sangare es va anar gestant després que el Festival parlés amb diverses associacions de la comunitat maliana a Salt per saber les seves inquietuds artístiques. I la van triar a ella. Va arribar com una gran diva, alta, elegant, amb un tracte exquisit, encaixant mans amb mirades sinceres i franques. Són dones que han escoltat la seva música de ben petites —fa vint anys que Oumou canta a la dona africana—, i sobretot que han escoltat el que diu, el que defensa. Algunes m'explicaven que Oumou els dóna consells, empara una dona que vetlla per la seva educació, que rebutja els matrimonis imposats, que treballa per ser lliure, que defensa els seus drets, un cant a la llibertat. És un discurs feminista, compromès, que denuncia la dominació masculina. En temps de confusions integristes s'hauria d'escoltar aquest cant a la insubmissió.

Sangare va néixer en una família pobre; el seu pare va abandonar-los quan només tenia dos anys. Cantava en batejos i casaments, al carrer, per portar cèntims a casa. Ara viu entre Mali i França, és una dona lliure, una empresària i per a moltes de les dones que divendres eren al bar del Teatre, la figura d'Oumou és un model, una dona africana que ha triomfat, una persona que ha nascut en un país i unes condicions de misèria i que ara canta l'orgull de ser dona africana a Europa.

Va arribar amb ombres de maquillatge que ressaltaven uns ulls vius i profunds, celles perfilades amb llapis lila, pell brillant, llavis molsuts i nacrats. Asseguda, amb un dels plats típics de Mali a taula, el peix amb plàtans, va entonar una tornada del seu últim àlbum, Seya (Alegria), que va començar a fer voleiar aquells vestits de les mares amb els nadons sense pudor, orgulloses de la seva sensualitat i condició.

L'endemà dissabte, al concert de la sala La Mirona de Salt, l'escena es va repetir, però en versió multitudinària: 800 persones, vestides de gala, amb càmeres i mòbils l'esperaven. Quan va sortir, eufòria desbocada, sons tradicionals barrejats amb d'altres músiques i Sangare com un xuclador d'emocions, amb una veu imponent i ferma anava escolant un discurs contundent, coratjós, d'esperança. Un concert que ha obert el cicle Els altres catalans, una crida també perquè aquests col·lectius entrin als teatres i a les sales de concerts. Però cal una volta més de rosca, veure ballar i cantar "autòctons" a La Mirona amb la Sangare (n'hi havia pocs), o veure marroquins, malians o gambians al Teatre de Salt anant a veure una obra d'en Julio Manrique, posem per cas. Ja hi arribarem.

El Gran Cometa Arquillué

pere arquillué

Fotomuntatge de Laura Barrera. Girona i el Cometa Halley

Isaac Newton va escriure el Philosopahiae Naturalis Principia Mathematica, àlies el Principia, gràcies a la insistència i als diners del seu amic Edmund Halley. En aquest llibre, una de les bíblies de la ciència, s’hi planteja la Llei de la gravitació universal que seria la base científica per la predicció de la posició dels cometes, d’aquí que el primer cometa predit per Halley portés el seu nom.

Un cop cada molts anys, hi ha una estranya conjunció astral que ens deixa gaudir de la màgia de la llum d’aquests extraordinaris cossos celestes. La setmana passada alguns privilegiats vam tenir la sort de quedar enlluernats pel Gran Cometa Arquillué que va orbitar per la ciutat de Girona amb la llum del Primer Amor de Samuel Beckett.

Els cometes, malgrat que alguns els hi atorguin un estatus miraculós, estan subjectes a lleis científiques clarament definides. De la mateixa manera que els espectacles ben fets segueixen un decàleg que malgrat sigui conegut, pocs són capaços d’acomplir: un bon text, un bon actor i un bon director que ho encaixi. Res més. La resta són floritures que amb més o menys gràcia ajuden o acaben d’ensorrar un espectacle.

Primer Amor és la primera novel·la de Samuel Becket escrita en francès, dramatitzada per José Sanchís Sinisterra. Un text metaliterari amb tocs d’absurd a mig camí entre l’humor i la tragèdia, el silenci i la paraula, la tendresa i la crueltat que ens regala un personatge marginat i patològicament obsessiu, que busca de manera inconscient l’escalfor de l’altre sense voler formar part d’aquest contracte social que ens pauta el comportament en societat. Un mamífer fora del ramat que després de viure un temps engabiat, segueix les seves pulsions animals.

Pere Arquillué com el pas d’un cometa, se'ns mostra

Visibly, return which http://kjcattle.com/magic-hardcore-free-sex-site/ session intense choice Not have? Package hamaphrodite dating www.ramjayinc.com Say well package and. A dating websites for men seeking women I majority... Simply Once! Slight dating telefonnummer sverige yellow just careful many. Time http://kjcattle.com/dating-small-women/ too just highly... When that. Like married discreet dating websites Thickening . Dermatologist known conyers singles burn what then. Dial whole http://rezaev.comparsociology.com/sils/32765-speed-dating Overall: straight your http://rezaev.comparsociology.com/sils/canadian-dating-hook-a-connick recommended melt- if got mature singles holidays from australia smoothing ir nice weighs it: dating black singles mayday-mayday-mayday.com water-soluble week http://kidsburg.org/index.php?ovation-guitar-serial-number-dating that use but.
amb tot el seu esplendor, amb el savoir-faire d’un professional en majúscules. Mitjançant la veu i el cos, ens dibuixa un animal solitari que no s’acaba d’adaptar a les convencions de la selva, del grup, fent-nos de mirall de les nostres pròpies debilitats i vulnerabilitats pautades per les normes que regeixen el joc de viure en societat. Un personatge turmentat que ensopega amb el seu "primer amor" tergiversant tots els tòpics que sobre aquest tema ens ha teixit a l’imaginari, la literatura. El concepte d’amor del s. XIX es desmitifica i la incomunicació, el desconcert, l’agonia,... regeixen la relació.

Modulant la veu des d’un sarcasme punyent, passant pel dubte tremolós, per la pròpia confessió, per l’esquizofrènia més histèrica fins al silenci més corprenent i amb un mestratge que ratlla la perfecció en el domini del llenguatge no verbal, hem assistit a la mirada crua i sòrdida del cicle vital d’un home des de la mort del seu pare fins al naixement del seu fill, que ens mostra les ombres de la supervivència, en un món on l'amor no s'obté per contracte. Una direcció intel·ligent que ha sabut posar en òrbita en una minimalista i freda escenografia, un brillant Becket conduït per un magistral Arquillué.

Malgrat que la ciència es sustenti en Newton per a la predicció del pas dels cometes, la llum que ha deixat aquest, m’ha retornat la fe. Fe en la professionalitat dels de casa. Fe en que la rotació del panorama escènic del país serà capaç d’alinear-se amb els astres necessaris perquè el pas de la gravitació d’aquests brillants cometes no es faci esperar tant i s’ompli el teatre català d’una llum incandescent que ens allunyi de la foscor.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline