Pandora i la seva capsa
Ja tenim l’estrena a tocar. Podríem parlar de l’espectacle inaugural de Carles Santos com d’una capsa de Pandora. S’obrirà divendres i vés a saber quins dimonis en surten. Dimonis teatrals, per descomptat, criatures que es tornaran colossals tan bon punt abandonin el cau on viuen. De fet, és una al·legoria del mateix Festival. És encara una capsa per obrir, tot i les previsions, tot i les recomanacions que feia aquí mateix Mercè Sibina. La de Pandora emetia, per dir-ho d’alguna manera, vibracions negatives. La capsa de Temporada Alta és a punt d’esclatar amb un perfum tardoral (el que evocava Laura Iglesias amb les seves “criatures”) que no du sinó emotives olors. Ara vivim la intensitat del moment previ, quan esperem amb delit quin secret s’amaga, quines expectatives veurem satisfetes.
Salvador Sunyer deia de Carles Santos que era l’artista més complet del panorama escènic català. I Àlex Rigola afirmava que davant d’un espectacle del valencià no calia preguntar com seria sinó “quines mesures de seguretat calia prendre”. Les haurem de prendre, amb tota probabilitat, per fer front als impulsos que ens arribaran dels cantants penjats que van colpejant amb els peus contra una paret. “Els penjo, i a veure què fan”, ha dit Santos.
El teatre és com una missa. Ho recalcava fa poc Rigola i recordo que també ho escenificava Dario Fo en el seu Misterio Bufo. Una missa en la qual el sacerdot i els fidels vieun en un mateix pla i s’intercanvien missatges apassionats. Un triangle – escenari amb actors; espectadors, un a un; públic com a conjunt – en el qual és bo de perdre’s, empesos per l’energia de la capsa que s’obre.
Hauria de ser “caixa de Pandora” i no pas capsa
De fet hauria de ser l’àmfora de Pandora. Tal com explica Joan Fontcuberta, al segle XVI, Erasme de Roterdam va confondre el mite de Pandora amb el de Psique, convertint el pithos original (àmfora) en una pyxis (caixa) donant lloc a la posterior interpretació que ha perdurat. Sigui com sigui, hi ha dues interpretacions del mite. D’una banda, Pandora va obrir l’àmfora alliberant tots el mals i desgràcies humanes, tancant-la just abans que l’esperança en pogués sortir. De l’altra, i en un sentit totalment contrari, explica que l’àmfora contenia, com a regal de Zeus, totes les benaurances, que al sortir-ne varen aprofitar per fugir i escapar-se cap a l’Olimp, restant només l’esperança. Així, un cop vist “L’últim dia a la terra” el passat dissabte al Teatre de Salt, pot ser pertinent preguntar-se si no és més encertada i creïble la primera versió del mite.
Moltes gràcies pels vostres comentaris, segur que molt interesants per als lectors i, per descomptat, per a mi. No estic segur que sigui tan clara la caixa en lloc de la capsa (vg Quaderns Crema, Eumo, etc). Potser seria millor l’àmfora i així no correm perill.