Piacere

per Josep Maria Fonalleras des 14th, 2009 | 3 comentaris

 

Això s’ha acabat. He demanat a l’amic Francesc Feliu, professor d’Història de la Llengua a la Universitat de Girona, un escrit amb les seves impressions sobre la peça que ha tancat aquest festival. Li ho agraeixo. I us agraeixo a tots que hàgiu seguit aquest bloc, que hi hàgiu participat amb les vostres aportacions. Per a mi ha estat, com potser diria un personatge de Goldoni, tot un “piacere”. Un plaer i un privilegi.

____________________________________________________________

  

 

 

Estimat amic J.M. Fonalleras,

t’escric, tal com vam quedar, quatre ratlles sobre aquesta Trilogia della villeggiatura, que no vas poder gaudir. L’actuació a Temporada Alta del Piccolo Teatro di Milano, que jo no havia vist mai, no puc pas dir, d’entrada, que suposés per a mi una “descoberta”. Hi vaig experimentar, més aviat, el retrobament amb un teatre essencial, fonamental, entranyable.

Es tracta d’una obra coral, d’aquelles amb molts actors, com ja no és freqüent de veure en les cartelleres del teatre bo. Una farsa que beu directament dels personatges estereotipats de la commedia dell’arte i que fa jugar als embolics tota una colla de caràcters humans ben definits. Justament, els personatges que més hi brillen són els  que en l’argot teatral d’abans se’n deien “tipus”: aquells secundaris histriònics que encara campen per les inoblidables pel·lícules de Totò. El director Servillo , l’inoblidable Andreotti d’Il Divo i el colossal “caixer” de la camorra a Gomorra,  hi fa un plaga que no té pèrdua.

            A banda dels temes més universals —el caràcter de les dones, la naturalesa de l’amor— la qüestió aquí són les convencions socials, que entorn de l’estiueig —la villeggiatura— de diverses famílies, aristocràtiques o burgeses, prenen un dels caires més ridículs. La gràcia, tanmateix, és que els personatges no són pas idiotes: són homes i dones prou normals, amb qui l’espectador es pot fàcilment identificar. En tot moment són ben conscients de la realitat, però es veuen atrapats per les convencions i, simplement, no són capaços de sortir-ne.

El ritme de l’obra és trepidant, sobretot a la primera part; la lletra aguda de Goldoni és dita molt ràpid —de vegades amb un to mecànic que produeix l’efecte, buscat, de no creure’s allò que es diu—, i omple sonorament l’espai escènic. Aquest ritme es trenca unes quantes vegades, però, en la segona part, potser per donar un tractament més contemporani a l’obra, i una mica més transcendental. Però l’obra és una comèdia de dalt a baix, i pel meu gust aquests trencaments “dramàtics”, aquells silencis que ens agraden tant en una pel·lícula de Rohmer, aquí no hi lliguen. Jo hauria reservat el gir dramàtic ben bé per al final, quan Giacinta pren, ben conscient, la seva decisió castradora, i ens transmet la crueltat de les regles de la correcció social.

Les transicions entre les parts —originàriament, tres obres diferents— són molt ben portades; l’escenografia és austera però molt intel·ligent, i amb picades d’ull com ara el recurs als decorats de paper que pugen i baixen, i la coloració veneciana del vestuari. El joc de llums serveix tant per delimitar els ambients com per recrear, amb les ombres, imatges de siluetes que ens remeten a les figures dels camafeus barrocs.

Fes el que vulguis amb aquestes notes, que valen molt menys que l’experiència, tan reconfortant, d’haver pogut ser al Municipal divendres, a l’única representació d’aquest Goldoni. Si vols, pots aprofitar-les per al bloc que has anat fent d’aquesta Temporada Alta, que per a molts amb qui he parlat, ha estat la millor. I rep una abraçada ben cordial.

Francesc Feliu