Fragment de Nonsolum, 2009
Confesso que és la primera vegada que veig Nonsolum, quatre anys després de l’estrena. Em fixo en el cartell d’aleshores i comprovo que el Sergi López d’ara és més madur i amb menys cabell. I amb una mica més de panxa, una circumstància que em diuen que el fa més atractiu encara i de la qual ell s’aprofita, com un recurs més del seu “tour de force”.
En surto esgarrifat. En Sergi és molt i molt bo. Moltíssim. Omplir aquestes quasi dues hores d’espectacle amb un discurs que té apartats filosòfics, recursos galants de festa major, escenes hilarants i reflexions sobre l’u i el divers, és una veritable epopeia. El que m’impressiona més és el coratge, la ubèrrima capacitat de sortir a l’escenari per esclatar i no deixar res per verd. Tota l’energia d’en Sergi s’acumula en aquest espai on ell és capaç d’enquibir una humanitat sencera, replicants d’ell mateix, versions d’un mateix López que es multiplica sense deixar de ser un sol.
Té moments de Capri (un Capri esbojarrat i no gens apàtic, modern) i té moments en què somriu (ens somriu) amb una brillant ironia sobre Peter Brook i el seu “espai buit” (”quan algú travessa aquest espai buit mentre una altra persona l’està observant, ja podem dir que l’acte teatral ha començat“). La destrucció absoluta de la quarta paret, la implicació d’en Sergi com a espectador d’un muntatge on no hi ha cap actor, és un rínxol sobre el rínxol absolutament genial. No solament com a solució escènica, sinó com a pensament teatral.
En aquest espai “per seure i mirar” on en Sergi domina el ritme i els desitjos de l’espectador, regna l’humor de l’obvietat, el tipus d’humor que, ja fa temps i arran de l’obra de Trabal, Carner va qualificar com el més genuïnament català. El circumloqui sobre l’acte sexual és, en aquest sentit, una pedra preciosa, un recargolament sobre el llenguatge d’un altíssim nivell.
Bravo per Sergi López, doncs. Per la caixa, pels boleros, per l’home estàtic que no para de moure’s.
Fragment de Nonsolum, 2005
