Jacint Verdaguer
En l’estrena de la vigília de la Puríssima, a La Planeta, hi ha espectadors que saben moltes coses de Verdaguer, que l’han paït des de petits i que, al costat de la seva intensa vida espiritual, n’admiren el vigor literari, una potència que permet, a la literatura catalana, un enorme salt de qualitat en un moment històric clau, de vida paupèrrima. Verdaguer s’alça, doncs, en la memòria de Modest Prats o de Narcís Comadira (l’autor de l’Oratori, que surt a saludar al final, amb perill de pinçament lumbar) com un gegant. No solament per la facilitat amb què converteix els sentiments més profunds en lleugera llàgrima emocional sinó per la intensitat amb què s’enfronta als mites fundacionals (ell mateix fonament poètic) i als territoris més pregons de la reflexió intel·lectual, comparable, el seu esforç, al nivell que s’assoleix en els millors poetes europeus del XIX.
Verdaguer pateix. Ha patit molt i patirà al llarg de l’agonia que dibuixa Comadira des del llit inhòspit de Vil·la Joana. És un combat a mort entre els llorers i les espines, una de les escenes culminants del muntatge. Una concentració de tots els entusiasmes, de les pulsions (sexuals, literàries, religioses, polítiques), dels desencisos, de l’anorreament i la resurrecció, del delit i la destrucció, de la poca quietud de què gaudeix el poeta.
De l’aixeta de la cambra en comença a brollar sang. Verdaguer, exhaust, encara té forces per encarar-se a Déu (”dau-me ales o preneu-me les ganes de volar”), sota l’aparença de qui es percep a si mateix com un cuc, com la volva insignificant, com aquell que només mereix l’esclafament. Mai no s’ha vist, com en aquest monòleg final (que corprèn per la llengua i per la tibantor filosòfica), una construcció tan alta d’orgull sota la capa d’una confessió humil.
Per cert, el text del programa de mà de Narcís Comadira és una síntesi esplèndida, ajustada i pedagògica de la figura de mossèn Cinto. No us el perdeu. Que algú el pengi a la xarxa o, si no, correu a llegir-lo allà on sigui.
Josep Mª: Si hi has anat avui(8), no t’he vist, però en Comadira també ha sortit a saludar. I molt merescudament, ja que l’espectacle m’ha agradat.Crec que ha de ser molt difícil tractar un personatge com Verdaguer(encare que siguin els darrers o darrer dia), en 1 hora. Com que m’agradava, patia en veure com s’esmunyia el temps anunciat al programa i tenia ganes de saber més.De l’espectacle de l’Albertí, hauria tret el principi-amb ball de “macarena” inclós-, i afegit MÉS Verdaguer.Es el nosé quin espectacle que veig a la mateixa Planeta s/Verdaguer, i cada cop amb ganes d’aprofondir en la seva vida, però no ho faig mai. Quina “bio” hi ha recomenable?. I ara més, ja que m’ha intrigat el personatge d’en Josep(molt ben interpretat per Xavier Frau, que m’ha fet molta gràcia en el moment del “naked”,mirant-se al públic com dièn, Que hi farem¡). L’escena de l’aixeta rajant sang l’he trobat magnífica. Com dic, un molt bon espectacle, Em sap greu però, haver de dir, que en algún moment s’em fèia difícil d’entendre a Jordi Figueras.Un mal dia?.
PD.- quan parlarem de l’UTE LEMPER, i LA CONQUESTA DEL POL SUD?, etc.etc Es dura la vida del espectador¡.
Hola, Pere. A http://www.escriptors.com/autors/verdaguerj/index.php, trobaràs moltes eines. En Garolera és un dels aue més l’ha estudiat. Aquí veuràs enllaços, fragments i excel·lents comentaris sobre Verdaguer.
Ho sento, però no vaig poder veure l’Ute ni el Pol Sud. M’hi hauràs d’ajudar. Merci!
Amics,
Si accediu al web de Temporada Alta, a l’apartat de premsa corresponent a l’obra “Al cel”, hi trobareu el dossier de premsa complet de l’espectacle, amb el text de Narcís Comadira que cita en Josep Maria. Us en passo l’enllaç:
http://www.temporada-alta.cat/cat/premsa.php#353
Gràcies i fins ara!
Xevi
Gràcies, Xavi!