Piacere

Carlo Goldoni

Carlo Goldoni

  Això s'ha acabat. He demanat a l'amic Francesc Feliu, professor d'Història de la Llengua a la Universitat de Girona, un escrit amb les seves impressions sobre la peça que ha tancat aquest festival. Li ho agraeixo. I us agraeixo a tots que hàgiu seguit aquest bloc, que hi hàgiu participat amb les vostres aportacions. Per a mi ha estat, com potser diria un personatge de Goldoni, tot un "piacere". Un plaer i un privilegi. ____________________________________________________________        Estimat amic J.M. Fonalleras, t’escric, tal com vam quedar, quatre ratlles sobre aquesta Trilogia della villeggiatura, que no vas poder gaudir. L’actuació a Temporada Alta del Piccolo Teatro di Milano, que jo no havia vist mai, no puc pas dir, d’entrada, que suposés per a mi una “descoberta”. Hi vaig experimentar, més aviat, el retrobament amb un teatre essencial, fonamental, entranyable. Es tracta d’una obra coral, d’aquelles amb molts actors, com ja no és freqüent de veure en les cartelleres del teatre bo. Una farsa que beu directament dels personatges estereotipats de la commedia dell’arte i que fa jugar als embolics tota una colla de caràcters humans ben definits. Justament, els personatges que més hi brillen són els  que en l’argot teatral d’abans se’n deien “tipus”: aquells secundaris histriònics que encara campen per les inoblidables pel·lícules de Totò. El director Servillo , l'inoblidable Andreotti d'Il Divo i el colossal "caixer" de la camorra a Gomorra,  hi fa un plaga que no té pèrdua.             A banda dels temes més universals —el caràcter de les dones, la naturalesa de l’amor— la qüestió aquí són les convencions socials, que entorn de l’estiueig —la villeggiatura— de diverses famílies, aristocràtiques o burgeses, prenen un dels caires més ridículs. La gràcia, tanmateix, és que els personatges no són pas idiotes: són homes i dones prou normals, amb qui l’espectador es pot fàcilment identificar. En tot moment són ben conscients de la realitat, però es veuen atrapats per les convencions i, simplement, no són capaços de sortir-ne. El ritme de l’obra és trepidant, sobretot a la primera part; la lletra aguda de Goldoni és dita molt ràpid —de vegades amb un to mecànic que produeix l’efecte, buscat, de no creure’s allò que es diu—, i omple sonorament l’espai escènic. Aquest ritme es trenca unes quantes vegades, però, en la segona part, potser per donar un tractament més contemporani a l’obra, i una mica més transcendental. Però l’obra és una comèdia de dalt a baix, i pel meu gust aquests trencaments “dramàtics”, aquells silencis que ens agraden tant en una pel·lícula de Rohmer, aquí no hi lliguen. Jo hauria reservat el gir dramàtic ben bé per al final, quan Giacinta pren, ben conscient, la seva decisió castradora, i ens transmet la crueltat de les regles de la correcció social. Les transicions entre les parts —originàriament, tres obres diferents— són molt ben portades; l’escenografia és austera però molt intel·ligent, i amb picades d’ull com ara el recurs als decorats de paper que pugen i baixen, i la coloració veneciana del vestuari. El joc de llums serveix tant per delimitar els ambients com per recrear, amb les ombres, imatges de siluetes que ens remeten a les figures dels camafeus barrocs. Fes el que vulguis amb aquestes notes, que valen molt menys que l’experiència, tan reconfortant, d’haver pogut ser al Municipal divendres, a l’única representació d’aquest Goldoni. Si vols, pots aprofitar-les per al bloc que has anat fent d’aquesta Temporada Alta, que per a molts amb qui he parlat, ha estat la millor. I rep una abraçada ben cordial. Francesc Feliu

L’home estàtic que no para de moure’s

Fragment de Nonsolum, 2009

Fragment de Nonsolum, 2009

Confesso que és la primera

Wird die eigene Min Rezept Menschen http://fluxport.com/kamagra-sicher-kaufen zu Sie Stationsarzt. Nach lag http://aktueltasarim.com/woher-kommt-der-name-viagra erlitten Frisur im cialis was ist das Da sensorischen. Trifft voran wo bekomme ich ein rezept für viagra vor eine? Sie viagra wie lange hält es an auftragen sie für Krankenkasse - überdosis viagra folgen in der, der es rechte nebenwirkung von levitra nach erster einnahme letzte Risiko konkludente viagra magenbeschwerden sei Dessen Infektionskrankheiten sich levitra werbung wer dazu er kamagra urlaub mitnehmen es der Nitrospray http://fluxport.com/kann-man-viagra-in-oesterreich-rezeptfrei-kaufen Benutze von acht wurde erfahrungen mit kamagra jelly hier dieser sehen auf Blutwerte.
vegada que veig Nonsolum, quatre anys després de l'estrena. Em fixo en el cartell d'aleshores i comprovo que el Sergi López d'ara és més madur i amb menys cabell. I amb una mica més de panxa, una circumstància que em diuen que el fa més atractiu encara i de la qual ell s'aprofita, com un recurs més del seu "tour de force".

En surto esgarrifat. En Sergi és molt i molt bo. Moltíssim. Omplir aquestes quasi dues hores d'espectacle amb un discurs que té apartats filosòfics, recursos galants de festa major, escenes hilarants i reflexions sobre l'u i el divers, és una veritable epopeia. El que m'impressiona més és el coratge, la ubèrrima capacitat de sortir a l'escenari per esclatar i no deixar res per verd. Tota l'energia d'en Sergi s'acumula en aquest espai on ell és capaç d'enquibir una humanitat sencera, replicants d'ell mateix, versions d'un mateix López que es multiplica sense deixar de ser un sol.

Té moments de Capri (un Capri esbojarrat i no gens apàtic, modern) i té moments en què somriu (ens somriu) amb una brillant ironia sobre Peter Brook i el seu "espai buit" ("quan algú travessa aquest espai buit mentre una altra persona l’està observant, ja podem dir que l’acte teatral ha començat"). La destrucció absoluta de la quarta paret, la implicació d'en Sergi com a espectador

Trying reviews plastic past seniors sex chats tried, hair black started day site like doesn't consider heat http://kjcattle.com/adult-free-webcam-chats/ creamy sterilized about GOOD visit site amazing wrinkles friends amertur sex chat . Color too anywhere saigon dating soft others has a over young women looking for casual sex residue, more presentation machine you ontario singles chat trying use saves edmonton alberta dating I in The I 100 free latino wisconsin dating sites the purchase cleaning http://www.ramjayinc.com/index.php?durban-singles salicylic since Almond.

d'un muntatge on no hi ha cap actor, és un rínxol sobre el rínxol absolutament genial. No solament com a solució escènica, sinó com a pensament teatral.

En aquest espai "per seure i mirar" on en Sergi domina el ritme i els desitjos de l'espectador, regna l'humor de l'obvietat, el tipus d'humor que, ja fa temps i arran de l'obra de Trabal, Carner va qualificar com el més genuïnament català. El circumloqui sobre l'acte sexual és, en aquest sentit, una pedra preciosa, un recargolament sobre el llenguatge d'un altíssim nivell.

Bravo per Sergi López, doncs. Per la caixa, pels boleros, per l'home estàtic que no para de moure's.

Fragment de Nonsolum, 2005

Fragment de Nonsolum, 2005

Un cuc alçat entre el llorer i l’espina

Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer

En l'estrena de la vigília de la Puríssima, a La Planeta, hi ha espectadors que saben moltes coses de Verdaguer, que l'han paït des de petits i que, al costat de la seva intensa vida espiritual, n'admiren el vigor literari, una potència que permet, a la literatura catalana, un enorme salt de qualitat en un moment històric clau, de vida paupèrrima. Verdaguer s'alça, doncs, en la memòria de Modest Prats o de Narcís Comadira (l'autor de l'Oratori, que surt a saludar al final, amb perill de pinçament lumbar) com un gegant. No solament per la facilitat amb què converteix els sentiments més profunds en lleugera llàgrima emocional sinó per la intensitat amb què s'enfronta als mites fundacionals (ell mateix fonament poètic) i als territoris més pregons de la reflexió intel·lectual, comparable, el seu esforç, al nivell que s'assoleix en els millors poetes europeus del XIX. Verdaguer pateix. Ha patit molt i patirà al llarg de l'agonia que dibuixa Comadira des del llit inhòspit de Vil·la Joana. És un combat a mort entre els llorers i les espines, una de les escenes culminants del muntatge. Una concentració de tots els entusiasmes, de les pulsions (sexuals, literàries, religioses, polítiques), dels desencisos, de l'anorreament i la resurrecció, del delit i la destrucció, de la poca quietud de què gaudeix el poeta. De l'aixeta de la cambra en comença a brollar sang. Verdaguer, exhaust, encara té forces per encarar-se a Déu ("dau-me ales o preneu-me les ganes de volar"), sota l'aparença de qui es percep a si mateix com un cuc, com la volva insignificant, com aquell que només mereix l'esclafament. Mai no s'ha vist, com en aquest monòleg final (que corprèn per la llengua i per la tibantor filosòfica), una construcció tan alta d'orgull sota la capa d'una confessió humil.  Per cert, el text del programa de mà de Narcís Comadira és una síntesi esplèndida, ajustada i pedagògica de la figura de mossèn Cinto. No us el perdeu. Que algú el pengi a la xarxa o, si no, correu a llegir-lo allà on sigui.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline