carpa del Baro d'Evel CIRK Compagnie
La presència poderosa del cavall en una carpa petita. La immediatesa de la bèstia que no és pas ensinistrada sinó incorporada per Baró d’Evel com un actor més de Le sort du dedans.
És curiosa la fitxa artística de l’espectacle. Camille Decourtye canta i fa acrobàcia. Blai Mateu fa de clown i és acròbata. Thibaud Soulas toca el contrabaix. Bonito, el cavall, fa de cavall. Interpreta el paper d’un animal que no és irracional sinó que aporta dosis d’humanitat al reduït cercle íntim d’aquest circ emocionant.
Reconec que he sortit de la carpa vermella amb els ulls plorosos. Al final, Bonito entra amb parsimònia i fa anar avall la corda que penja del sostre i que ha descendit segons abans. Apaga els llums, i és el colofó apassionat, discret, intel·lectual, no gens romàntic, fred i precís a un muntatge que no es basa en les habilitats dels artistes (que n’hi ha, i moltes!), sinó en la contribució d’aquestes habilitats a la construcció d’una història.
Una història de balls que no es concreten, de cossos que ensopeguen i xoquen, de moments hilarants (com la conversa en anglès entre Mateu i Bonito) o d’enorme fortalesa (com la imitació eqüestre del pallasso excepcional – mig Tati, mig Keaton –). Una història que també ho és en el segon cercle, la pista per on navega el cavall, per on galopen músics i acròbates.
No hi ha edulcoració ni picades d’ullet sentimentals de baixa estofa. Hi ha un contrabaix (l’altre actor, aquest potser sí, sense cervell, tot i que també en dubto) que es torna tortuga, hi ha un puzle humà al voltant d’una pastanaga, “portés” i “pas à deux” que són coreografies sòlides amb l’aparença del caos, en lluita contra el caos.
I, sobretot, hi ha una estranya idea de conjunció (no pas d’ensucrada perfecció com passa al Circ du Soleil), una idea d’harmonia plena. L’ “art noble”, que diu el mateix Mateu quan parla del seu circ.
Pel que he llegit a aquesta plana, i els comentaris escoltats, em sap molt greu no haver pogut veure aquest espectacle, que intentaré “re-pescar” quan pugui.
Valgui de compensació, el poder dir, que si hi ha d’haver -perquè no fem una proposta a l’organització, d’un premi Temporada Alta a millor espectacle,actriu, director,etc,etc?-, un premi “revelació” el guanyador per part meva seria ALBERT PRAT pel seu treball NOVEMBRES. Ha estat “impactant” en tots els sentits.
Que m’en podeu dir?.
Pere, estic d’acord amb la teva proposta, però que sigui per votació popular, a l’estil dels butaca, però en petit, o com el premi San Miguel de Firatàrrega. Aquest any, t’asseguro que ho tindríem complicat per triar el millor espectacle. Respecte Albert Prat a Novembres, estic d’acord amb tu que és un intèrpret notable. Ja destacava a ElNacionalNoEnsVol, i caldrà estar atents a l’evolució, en què caldria obviar la participació al ridícul Boris Godunov de la Fura. Respecte Le sort du dedans, encara estic impressionat. A Olot no hi penso faltar.
Sí Dani. Si s’ha de fer, per votació popular totalment.
Donç si l’Albert Prat era amb l’espectacle Beckett i al de La Fura, no m’ha fet “caure del cavall” fins avui.
Tens plaça per anar a Olot, o vas amb moto?.
Hola amics,
totalment d’acord amb uns premis del públic al festival… és un altaveu, si és que encara s’ha de fer més ressò del festival, a les propostes que hi han passat… i coincideixo al 100 per 100 que es podria fer estil Butaca amb gala i tot!!! va va promovem-ho!!!
Premis Temporada Alta??? Amb gala i tot?
No m’imagino en cap cas a en Lupa, o en Peter Brook, o les actrius polenses de “Les presidentes” a l’Auditori
“- I la milor actriu és …..Emma Vilarasau.”
GALA; descartada.
Sols faltaria haver de sentir i veure el que proposa en Pep. Ja tremolo¡