Cartell de "The Hot Mikado", 1936
Em comenta una amiga a la mitja part de Hot Mikado: “Necessitava respirar, després d’en Lupa i en Marthaler!”. Segur que ho ha fet. I ha seguit el ritme amb els peus i ha picat de mans amb els músics, actors, cantants, pallassos i ballarins de The Watermill Theatre. I segur que n’ha sortit amb una mena d’eufòria difusa, quasi angelical, com si marxés dalt d’un núvol. Aquesta és la sensació que ha recorregut la platea del Teatre de Salt mentre el públic, dempeus, aplaudia i xiulava d’emoció i feia que tots els homes i les dones orquestra de la companyia no paressin de saludar. Surts de Hot Mikado amb la idea que el mar està ple de peixos i que no hi ha res que no es pugui solucionar després d’haver gaudit d’un musical com aquest. Ja sé que l’apreciació és poc teatral, però és certament aquesta.
Hot Mikado és la història resumida del musical. És el net del The Mikado de Gilbert & Sullivan i el fill del The Hot Mikado, estrenada el 1936 per afroamericans. Aquesta versió de la versió és de 1986 i, sota la direcció de Craig Revel Horwood, els integrants de la companyia que estrena en un antic molí de paper, executen una peça hilarant, dinàmica. Semblen, tots ells, una reencarnació del personatge de Pooh-Bah, el funcionari que és jutge, arquebisbe, secretari personal, advocat i no sé quantes coses més. L’únic funcionari existent en aquest regne irrisori i de fireta on mana el gran Mikado, amb lleis que “són fetes a la babalà”. Parèntesi: el terme Pooh-Bah és aplicat, en la llengua anglesa, a tots aquells fatxendes que fan ostentació, sense mèrits, dels seus atributs oficials. Anotació: els actors (i ballarins i cantants i músics i pallassos) només tenen en comú amb Pooh-Bah que fan de tot (aquí, però, amb mèrits indiscutibles). Conformen un univers homogeni on, en el distanciament brechtià, no s’asseuen al marge de l’escenari per esperar que els toqui el torn d’intervenir, sinó que, mentrestant, toquen trompetes i saxofons i clarinets. O com el gran Julian Littman, una reencarnació del Jack Lemmon més histriònic, fan percussió i duen el ritme amb el baix.
En aquesta versió de Hot Mikado hi ha jazz i gospel, blues i rock, i Cab Calloway i swing i salsa, i paròdies (des de les Andrews Sister’s als madrigals) i manga i Kill Bill i, sobretot, energia, una enorme quantitat d’energia que no es perd sinó que es transforma en felicitat.
Quan el Mikado – transvestit de soprano negra – rep el certificat de la mort del seu fill, el “second trompet” que no és mort sinó que ho fa veure, exclama, sorprès: “Això és en japonès”. Els seus súbdits se’l miren sorpresos. Diu el Mikado: “Ah, és clar, però si som japonesos!”. És el mateix Mikado que, quan busca “un càstig adient a cada crim”, diu que tancarà els pessimistes sota les taules de l’escenari per ballar sobre els seus pensaments negres.
Resum final: “per pietat, per què no podia durar encara cinc minutets més?”. Sentit a la sortida.
He sortit del teatre de Salt fa un quart(són les 0,05 del diumenge 22th), i he corrigut “deseperadament” per buscar aquesta plana, i poder dir la sesanció que m’ha produit el visionat de HOT MIKADO per la gent de Watermill.En els meus -ja masses¡- anys d’espectador de musicals, en comptades ocasions he vist un grup d’actors-cantans-ballarins i MÚSICS¡¡¡, amb un nivell com el d’aquesta gent. Increible¡¡.
A la sortida he comentat amb el disenyador-Diego Pitarch-, com debia haver-se fet el “casting”, i m’ha explicat que va ser un treball de xinesos(o s’hauria de dir de japonesos?, ja que la directora musical-SARAH TRAVIS, aquí la pianista-, havia de saber que un determinat actor, en un moment hauria de tocar el clarinet mentre ballava tap, i el saxo, quan ho feia un altre, i així amb els 14 artistes del repartiment. El visionat d’aquesta funció, hauria de ser OBLIGATORI per alumnes i mestres d’escoles teatrals(Institut,Eolia,Memory, etc,etc).
La mateixa Sarah Travis, amb el director John Doyle, ja van deixar bocabadat al públic de Broadway, (acostumat a un nivell molt alt)fent que el repartiment de Sweeney Todd, a més d’interpretar, i cantar, podes tocar 10 instruments. Aquí són 14 i A MÉS A MÉS HAN DE BALLAR¡ Quan el Mikado es pregunta “que dirien Gilbert & Sullivan si ara ens poguesin veure?”, podem assegurar que la resposta seria: BRAVO, BRAVÍSIMO.
Després d’un espectacle així, i agrair-lis el poder-ne gaudir ARA i AQUÍ, que més podem demanar als progamadors de Temporada Alta?. Però com que per demanar no quedem, els diriem que estiguin a l’aguait, i si es sol.lucionen els problemes de drets, s’afanyn a contractar als del Watermill amb la seva producció del “Sunset Boulevard” de Lloyd Webber.Podrien omplir una setmana el Teatre de Salt¡
I demà(avui), tornen a actuar. Correu¡¡
PD.- El millor del HAMLET d’Oriol Broggi -NO de Shakespeare-, l’acudit que fa el misatger: “Rosencrantz i Guildenstern són morts; de Tom Stopard”. La resta…és silènci.
Bona nit, nois. Bé, veig que heu gaudit del Hot Mikado. Jo, demà diumenge, tindré el plaer. Avui dissabte (bé de fet avui ja és la matinada de diumenge) he anat a veure Le sort du dedans i us haig de dir que, o bé agafeu entrada pel Mercat de les Flors aquests propers dies (avui diumenge la funció ja és plena), o bé us espereu al juny, quan es podrà veure a Olot, però de cap de les maneres us el perdeu. Blaï Mateu ja ho va demostrar a Ï, quan el va portar a Girona l’any 2007 (un espectacle de circ fent reflexionar sobre l’exili!! I a més amb una qualitat espectacular!!), però l’exhibició de talent que fan tant ell, com Camille Decourtye, com el músic Thibaud Soulas, com el cavall Bonito i fins i tot el Contrabaix de Soulas, i no m’he begut l’enteniment, és absolutament inoblidable. Per cert, nova coproducció d’El Canal, com Dunas. Quin nivell!!
Com una allau d’alegria inesperada. La funció de les 5 de la tarda, poc després de dinar i amb els problemes d’abatiment que solen tenir aquestes hores baixes… però ha aparegut la big band i el meu cos s’ha reviscolat, quines ganes de pujar a l’escenari amb ells, de ballar-hi, d’abraçar-los fins i tot d’agafar alguna trompeta, de dir-los que sí senyor que m’agraden molt els musicals però que mai no els havia sentit tan a prop ni havia sentit a dins aquestes pessigolles de saber que el que escoltava i el que veia era molt autèntic…anys de bagatge i de cultura musical aquests britànics…
les tres adolescents hormonades, les he repassades de dalt a baix, les sabates, els mitjonets provocadors pujats fins a dalt de tot per no tapar res, les faldilles descaradament curtes i aquella llaçada enorme al darrere!!!! la Yum-yum quins llavis, quin erotisme, lolita de llibre…
i el trajo kill-bill, de noia manga fent girar els ganivets en un duel pletòric amb una rival vella i còmica amb una expressivitat enorme que provoca un riure hilarant… ben avinguts, feliços de fel el que fan, coordinats en gestos, llums, instruments, moviments frenètics… petits gestos com quan el món s’atura a coup de foudre amb la parella enamorada…
Temporada Alta és el millor musical, és Lupa, és l’Odissea d’en Lluís Soler, és Dunas… fins on levitarem Sunyer????
jo avui estic contenta i em costarà menys dormir, segur, perquè durant dues hores m’ho he passat bé al costat d’altres persones que reien del mateix i sentien aquesta efervescència tancada en un teatre… que no s’escapi… que no s’escapi… jo també m’hagués quedat tancada al teatre amb els Watermill… he vist espurnes d’alegria als mil ulls de la platea i molts somriures… i això, val la pena…
a tu no se te n’anaven els peus????
Us proposo un joc, d’acord? Cada cop que res enfosqueixi el teu dia a dia, tanca els ulls i recorda ni que només sigui dos segons d’aquest espectacle.
Costa de definir tanta alegria, tanta “joie de vivre”. Potser es pot resumir en allò que diu el botxí: “el mar és ple de peixos”. Gràcies, Pere, per córrer a aquest petit espai de tertúlia. Vaig pensar en tu, que ets el que en saps més d’aquestes coses. I gràcies, Dani, a veure si avui puc anar-hi, al circ. I gràcies Mercè, perquè sí que se me n’anaven els peus. I les mans. i tot plegat.
Per aquells que han xalat d’allò més amb “Hot Mikado”, i per a la resta: podeu seguir el dia a dia del Watermill Theatre des de Twitter, a l’adreça http://twitter.com/WatermillTh, i també a Facebook, a The Watermill Theatre
Salut!