People in the sun, d'Edward Hopper
A partir d’una de les primeres cançons ensucrades que canten els pobres estadants de la residència de muntanya que “construeix” Marthaler (hilarant, des de l’aparent simplicitat; sardònica des de la quasi momificació) no he pogut deixar de pensar en un quadre d’Edward Hopper, People in the sun. La tranquil·litat de què gaudeixen aquella colla d’estiuejants, potser també en un balneari, conté el neguit d’un futur immediat amarg i, potser també, tràgic. És en el present despreocupat, aconseguit a base de la misèria dels altres, on fa niu la futura desesperació, la baixada als inferns. Rere la llum de Hopper, potent, excessiva, s’amaga la buidor que esclatava en de De Chirico.
Marthaler aconsegueix al llarg de més de dues hores la mateixa sensació que procura Hopper en una llambregada de cinc minuts. Tots dos, però, units per una mateixa intuïció, ens parlen de la fragilitat de la felicitat, del tancament en un espai que sembla obert, de la progressiva introducció en un univers de fatalitat. És a dir, on domina el destí que ja està escrit. I on aquest destí és enlluernador, primer; sempre, negre.
En la setmana més intensa de Temporada Alta hi ha un factor que ajunta els muntatges de Marthaler, Lupa, Cluchey (amb els ressons íntims de Beckett) i Roger Bernat. La sensació d’estar enclaustrats, d’habitar uns móns tancats, la idea que és impossible fugir d’aquest “huis clos”, d’aquesta absoluta desolació. A través de l’humor que disecciona i planteja un demà terrorífic; a través del caos que la cultura no pot mitigar i que la religió ajuda a formalitzar; a través del ressò de les reixes que aboquen l’home a la més extrema solitud; a través de l’espectador enfrontat a la seva pròpia imatge “teatral”.
Espais on l’atmosfera es carrega. On costa de trobar aire per respirar.
Un cap de setmana obert a la radicalitat extrema del teatre.
Certament, els personatges de Hopper estan immersos en la més profunda solitud i en el més complet aïllament. Si les obres d’aquesta passada setmana de temporada alta han tengut la textura dels quadres de Hopper, hom ha d’haver sentit una intensa inquietud, un esllavissament cap al buit (Ratera, Manca d’espai)
¡Quin cap de setmana, vàlguem Deu¡. A l’estudi que parla de què l’estiu ès propici als divorcis, s’hi hauria d’afegir, que Temporada Alta; també.
Divorci és el que hi ha entre el Sr. MARTHALER i jo. He llegit, que es un director que “provoca fervoroses adhesion i a la vegada rebutjos”. Després de les experiències de “Maeterlinck” i aquest “Platz Mangel”, m’afegiré al grup dels segons. La reflexió sobre si els taüts fets a Polonia són els millors, em va sonar a presa de pèl total. Que hauria passat si fòsin part del diàleg de l’obra d’un autor d’aquí,amb un decorat tan excesiu com innecesari?. Els actors actùen i cànten de conya. Tot i això, em va més LA VIEJECITA en versió de Lluís Pascual, que la barreja Mahler i la repetitiva “you can win”.
A Mr. CLUCHEY la direcció de Mr.BECKETT li ha servit de “vitalici etern”, són ja 32 anys amb L’ÙLTIMA CINTA¡. Crec que del quadern de direcció pot quedar la manera de possar la ma dins el calaix i algun comptat moiment més. Pocs però. EL MILLOR, va ser el col.loqui que com a part del programa segueix a la representació.L’americà és un autèntic gat vell.
LES PRESIDENTES de Krystian LUPA, si que va ser un espectacle rodó del tot(l’intermedi a mitja llum i els nens, són a l’original?). Decorat, vestuari, carectizació de les actrius, etc. tot al servei d’un texte dur i desagradable com pot ser la vida per alguns essers, que ens trovem cada dia pel carrer, i que el director polonès cuida de recordar-nos que són vius. Un veritable cop de puny al ventre. Buscan vells papers he trobat que Carme Portaceli me va descubrir el texte, en un montatge del que tinc com a destacat el treball de l’Arànega, Lina Lambert i Lourdes Barba. No havia vist les actrius de Kristian Lupa; chapeau, chapeau i chapeau¡.
No vam poder veure el darrer treball d’aquell noiet, que diu que “ha vist tan de teatre”. Dels comentaris arribats, el més destacable és aquell que diu que unes senyores van sortir de La Planeta mig ofeses en veure que no es tractava del “clàsic” d’Agatha Christie(????).
gràcies per les vostres aportacions, amics.
Les teves, Pere, ajuden molt a tenir òptiques diverses i sempre enriquidores. Merci!!!