Estratègia i moralitat

Nixon abandona la Casa Blanca el 1974

Com diu i repeteix Àlex Rigola, l’enfrontament televisiu entre David Frost i Richard Nixon és un combat de boxa. “S’assembla molt a Rocky”, afirma. I és cert. Segueix els paràmetres dels guions clàssics, que ens parlen d’un boxador que vol tornar al ring per recuperar la seva glòria, de l’entrenament que ha de dur a terme i de la pujada definitiva al quadrilàter on, finalment, expirarà. Aquest és el resultat del combat Frost-Nixon i és aquí on divergeix de Rocky, de l’arquetip moral que Rocky il·lustra i que justament pertany a una de les dècades més obscures de la història nord-americana, la dels anys 70.  Si recordem la seva derrota davant Kennedy en el debat entre candidats el 1960, també hem de fer memòria de la famosa intervenció en què Nixon va batejar el suport anònim a favor de la guerra del Vietnam com a “majoria silenciosa”. És a dir: l’expresident dominava determinats cops, però no pas el ritme dels guants del contrari. És per això que perd el combat, a diferència d’Stallone. “Van ser errors del cap”, confessa Nixon en l’escena culminant, “no del cor”. És a dir: el traeix l’estratègia, no pas la (seva) moralitat. I és per això, per aquest descens als inferns de la política bruta, sòrdida, feixista, que val la pena l’exhibició conceptual de Rigola que fa setmanes Quim Armengol va qualificar com a “moralment ineludible, estèticament irreprotxable. Una cita obligada amb la veritat històrica”.

Una lliçó que, més enllà dels dos protagonistes destacats (excel·lents, ajustats Marco i Carreras) ens torna a emocionar des de la fredor distant d’Andreu Benito. Una veu modulada i ondulada, que ens invita a recórrer aquest camí tortuós – ple de trampes ètiques, de conflictes que afecten el moll de l’os de la democràcia – on la televisió no és només un niu de mentides sinó, de tant en tant, com el teatre, un escenari de certeses.