Berga, Shakespeare, sonets

William Shakespeare

No podíem deixar passar una de les cites més importants del festival sense una crònica que estigués a l’alçada. Els déus han volgut que un amic, Miquel Berga, escriptor, traductor, professor de literatura anglesa, i moltes coses més (i saltenc!, last but not least!) m’hagi enviat un text excepcional que ara mateix, i sense més dilació, incorporo a aquest bloc com un autèntic regal.

________________________

La proposta inicial de Peter Brook en la seva adaptació dels Sonets de Shakespeare posa una mica nerviós, francament. Insinuar que es tracta “d’endinsar-nos en la vida privada i més secreta de Shakespeare” sembla cosa d’altres èpoques. De quan Sainte-Beuve dictava crítica biogràfica en una tradició de la crítica literària en la que es donava per fet que el que es publica en l’obra literària és estricta experiència personal (ja ho és d’experiència personal però no pas en el sentit de la crítica biogràfica). El jove Proust va dedicar esforços notables a contradir aquest prejudici i va aplegar una sèrie d’articles en un llibre que va titular Contra Sainte-Beuve. Qui pot afirmar que el noi jove, la madura dark lady i la mateixa veu poètica del sonets volen representar tres personatges reals? o que Shakespeare va voler escriure una mena de “diari personal” al voltant de les seves relacions amoroses amb aquests dos personatges reals?. Senzillament, no ho sabem. I el que encara és més important, no té cap importància. Els sonets tenen tant dret a ser considerats ficció literària com Nit de Reis o La Tempesta. Si algú va anar a veure l’espectacle pensant aclarir xafarderies biogràfiques no en va pas treure l’aigua clara. Shakespeare deu ser l’autor de qui més s’ha parlat i de qui menys se sap.

No sé per què Peter Brook fa aquestes afirmacions, perquè a la vista de l’extraordinària posada en escena que varem poder veure al Teatre de Salt és evident que la seva visió és molt més sofisticada. Com sempre en Brook, la immaculada senzillesa de tot plegat respon a llargs processos de recerca i reelaboració en els assajos, tot per destil·lar –sense ornamentació- les màximes dosis de veritat essencial. Brook sap perfectament que els sonets parlen de l’amor, però són una profunda meditació barroca sobre el temps i els seus estralls. Per això, en la selecció que presenta, ha creat una seqüència que va del “temps voraç” al “temps vençut”. El sonet amb el que comença l’espectacle –el XV– ja deixa clar que el poeta està, per amor, en guerra contra el temps. És una benintencionada declaració de principis però l’amor, és clar, no pot contra el temps. Justament el que aconsegueix el “Love is my sin” (del primer vers del CXVII) de Brook és una confirmació més de que el que realment sobreviu és el llenguatge, en els versos de Shakespeare. Sí, Shakespeare tenia raó quan de forma recurrent entre els 158 sonets assegura que la bellesa del jove perviurà, si de cas, en l’art poètic que ell hi projecta. A Salt, l’altre dia, de la mà de Brook, acaronats per la musica de Couperin, i en la dicció modulada de Natasha Parry (que en el rostre portava gravada l’essència dels sonets) i d’un immens Michael Pennington que era capaç de dir tant quan recitava com quan callava, es feia evident que sí, que tenen raó quan diuen ars longa, vita brevis .

La proposta de Brook s’inicia com si es tractés d’un recital poètic amb dos rapsodes que van llegint, sense interacció entre ells. És una estratagema perquè l’espectador rebaixi al mínim les seves expectatives. Ràpidament ens adonem que allà ningú llegeix. Gradualment, els dos actors diuen els sonets com si es tractes de rèpliques d’un diàleg dramàtic i el que mira va quedant atrapat, com si escoltés un duet musical, i sense adonar-se’n, vençut per la bellesa simple de tot plegat abandona la reticència d’una situació gairebé absurda (dos actors tirant-se sonets pel cap com si fossin rèpliques) i es deixa portar per l’emoció de l’espectacle i ja no pensa si allò és versemblant, si és un recital poètic o si és una obra de teatre. Si, com diuen, totes les arts aspiren a la condició de la música, en l’escenari buit on sempre treballa Brook, els sonets de Shakespeare van ser elevats a la condició d’experiència musical. Va ser un regal únic d’aquesta Temporada Alta.

Miquel Berga.