La bombolla que és matèria i somni

 

Pep Bou i les bombolles

Pep Bou i les bombolles

A mi em va agradar Berishit. Em va sembla una broma fenomenal. Això, sí, és clar, amb un excel·lent fons de base científica. Una broma, una entrada de pallassos, un joc que em va fer pensar, per exemple, en la parella que espera Godot, amb la parella que campa pels camins de França a Jacques i el seu amo. Al final del seu periple, els personatges de Diderot, reinterpretats per Kundera, es queden sols, i el criat – Jacques – pregunta: “I ara, on anirem?”. L’amo respon: “Hi ha algú que sàpiga on va?”. Aquesta és, més o menys, la pregunta i la resposta de Pep Bou i Jorge Wagensberg al final de l’espectacle. I ara, què? Ara, diu el científic, més preguntes, com en un dels seus treballs més divulgats i més divertits.

Preguntes que s’han formulat també al llarg de tot Berisihit. Amb un extrem sentit de l’humor, començant pel títol, les primeres paraules (en hebreu) del primer llibre (el Pentateuc) del llibre primer (la Bíblia): ”Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües”. Venint d’un científic, d’un darwinista, no està gens malament. Potser, però, la narració jueva – poètica i penetrant – no està tan lluny com ens pensem de l’evolució dels bacteris cap a l’ésser humà. 

Humor és el que hi ha quan Wagensberg pregunta a Bou si sap “què és una bombolla”. La “forma més delicada”, capaç aquí d’explicar en uns minuts el pas del big-bang al viatge gal·làctic, en una escena final absolutament fascinant: Pep Bou, pilotant una bombolla que és una nau. Entremig, el segon principi de la termodinàmica, el camí irreversible cap el caos des del caos inicial. Una batalla entre bellesa i intel·ligibilitat, entre comprendre i observar, entre intuir i comprendre. El científic relaciona fets semblants (comprèn). L’artista fa un pas més curt i més llarg alhora (intueix).

La batalla contínua entre tots dos és, ho repeteixo, una broma fenomenal. Dos pallassos que es troben en el bell mig del no res.

Un cavall, una dona, un home, un músic i un contrabaix

 
carpa del Baro d'Evel CIRK Compagnie

carpa del Baro d'Evel CIRK Compagnie

 

La presència poderosa del cavall en una carpa petita. La immediatesa de la bèstia que no és pas ensinistrada sinó incorporada per Baró d’Evel com un actor més de Le sort du dedans.

És curiosa la fitxa artística de l’espectacle. Camille Decourtye canta i fa acrobàcia. Blai Mateu fa de clown i és acròbata. Thibaud Soulas toca el contrabaix. Bonito, el cavall, fa de cavall. Interpreta el paper d’un animal que no és irracional sinó que aporta dosis d’humanitat al reduït cercle íntim d’aquest circ emocionant.

Reconec que he sortit de la carpa vermella amb els ulls plorosos. Al final, Bonito entra amb parsimònia i fa anar avall la corda que penja del sostre i que ha descendit segons abans. Apaga els llums, i és el colofó apassionat, discret, intel·lectual, no gens romàntic, fred i precís a un muntatge que no es basa en les habilitats dels artistes (que n’hi ha, i moltes!), sinó en la contribució d’aquestes habilitats a la construcció d’una història.

Una història de balls que no es concreten, de cossos que ensopeguen i xoquen, de moments hilarants (com la conversa en anglès entre Mateu i Bonito) o d’enorme fortalesa (com la imitació eqüestre del pallasso excepcional – mig Tati, mig Keaton –). Una història que també ho és en el segon cercle, la pista per on navega el cavall, per on galopen músics i acròbates.

No hi ha edulcoració ni picades d’ullet sentimentals de baixa estofa. Hi ha un contrabaix (l’altre actor, aquest potser sí, sense cervell, tot i que també en dubto) que es torna tortuga, hi ha un puzle humà al voltant d’una pastanaga, “portés” i “pas à deux” que són coreografies sòlides amb l’aparença del caos, en lluita contra el caos.

I, sobretot, hi ha una estranya idea de conjunció (no pas d’ensucrada perfecció com passa al Circ du Soleil), una idea d’harmonia plena. L’ “art noble”, que diu el mateix Mateu quan parla del seu circ.

“Ah, és clar, però si som japonesos!”

Cartell de "The Hot Mikado", 1936

Cartell de "The Hot Mikado", 1936

 Em comenta una amiga a la mitja part de Hot Mikado: “Necessitava respirar, després d’en Lupa i en Marthaler!”. Segur que ho ha fet. I ha seguit el ritme amb els peus i ha picat de mans amb els músics, actors, cantants, pallassos i ballarins de The Watermill Theatre. I segur que n’ha sortit amb una mena d’eufòria difusa, quasi angelical, com si marxés dalt d’un núvol. Aquesta és la sensació que ha recorregut la platea del Teatre de Salt mentre el públic, dempeus, aplaudia i xiulava d’emoció i feia que tots els homes i les dones orquestra de la companyia no paressin de saludar. Surts de Hot Mikado amb la idea que el mar està ple de peixos i que no hi ha res que no es pugui solucionar després d’haver gaudit d’un musical com aquest. Ja sé que l’apreciació és poc teatral, però és certament aquesta.

Hot Mikado és la història resumida del musical. És el net del The Mikado de Gilbert & Sullivan i el fill del The Hot Mikado, estrenada el 1936 per afroamericans. Aquesta versió de la versió és de 1986 i, sota la direcció de Craig Revel Horwood, els integrants de la companyia que estrena en un antic molí de paper, executen una peça hilarant, dinàmica. Semblen, tots ells, una reencarnació del personatge de Pooh-Bah, el funcionari que és jutge, arquebisbe, secretari personal, advocat i no sé quantes coses més. L’únic funcionari existent en aquest regne irrisori i de fireta on mana el gran Mikado, amb lleis que “són fetes a la babalà”. Parèntesi: el terme Pooh-Bah és aplicat, en la llengua anglesa, a tots aquells fatxendes que fan ostentació, sense mèrits, dels seus atributs oficials. Anotació: els actors (i ballarins i cantants i músics i pallassos) només tenen en comú amb Pooh-Bah que fan de tot (aquí, però, amb mèrits indiscutibles). Conformen un univers homogeni on, en el distanciament brechtià, no s’asseuen al marge de l’escenari per esperar que els toqui el torn d’intervenir, sinó que, mentrestant, toquen trompetes i saxofons i clarinets. O com el gran Julian Littman, una reencarnació del Jack Lemmon més histriònic, fan percussió i duen el ritme amb el baix.

En aquesta versió de Hot Mikado hi ha jazz i gospel, blues i rock, i Cab Calloway i swing i salsa, i paròdies (des de les Andrews Sister’s als madrigals) i manga i Kill Bill i, sobretot, energia, una enorme quantitat d’energia que no es perd sinó que es transforma en felicitat.

Quan el Mikado – transvestit de soprano negra – rep el certificat de la mort del seu fill, el “second trompet” que no és mort sinó que ho fa veure, exclama, sorprès: “Això és en japonès”. Els seus súbdits se’l miren sorpresos. Diu el Mikado: “Ah, és clar, però si som japonesos!”. És el mateix Mikado que, quan busca “un càstig adient a cada crim”, diu que tancarà els pessimistes sota les taules de l’escenari per ballar sobre els seus pensaments negres.

Resum final: “per pietat, per què no podia durar encara cinc minutets més?”. Sentit a la sortida.

Tancats

People in the sun, d'Edward Hopper

People in the sun, d'Edward Hopper

 

A partir d’una de les primeres cançons ensucrades que canten els pobres estadants de la residència de muntanya que “construeix” Marthaler (hilarant, des de l’aparent simplicitat; sardònica des de la quasi momificació) no he pogut deixar de pensar en un quadre d’Edward Hopper, People in the sun. La tranquil·litat de què gaudeixen aquella colla d’estiuejants, potser també en un balneari, conté el neguit d’un futur immediat amarg i, potser també, tràgic. És en el present despreocupat, aconseguit a base de la misèria dels altres, on fa niu la futura desesperació, la baixada als inferns. Rere la llum de Hopper, potent, excessiva, s’amaga la buidor que esclatava en de De Chirico.

Marthaler aconsegueix al llarg de més de dues hores la mateixa sensació que procura Hopper en una llambregada de cinc minuts. Tots dos, però, units per una mateixa intuïció, ens parlen de la fragilitat de la felicitat, del tancament en un espai que sembla obert, de la progressiva introducció en un univers de fatalitat. És a dir, on domina el destí que ja està escrit. I on aquest destí és enlluernador, primer; sempre, negre.

En la setmana més intensa de Temporada Alta hi ha un factor que ajunta els muntatges de Marthaler, Lupa, Cluchey (amb els ressons íntims de Beckett) i Roger Bernat. La sensació d’estar enclaustrats, d’habitar uns móns tancats, la idea que és impossible fugir d’aquest “huis clos”, d’aquesta absoluta desolació. A través de l’humor que disecciona i planteja un demà terrorífic; a través del caos que la cultura no pot mitigar i que la religió ajuda a formalitzar; a través del ressò de les reixes que aboquen l’home a la més extrema solitud; a través de l’espectador enfrontat a la seva pròpia imatge “teatral”.

Espais on l’atmosfera es carrega. On costa de trobar aire per respirar.

Un cap de setmana obert a la radicalitat extrema del teatre.

Estratègia i moralitat

Nixon abandona la Casa Blanca el 1974

Nixon abandona la Casa Blanca el 1974

Com diu i repeteix Àlex Rigola, l’enfrontament televisiu entre David Frost i Richard Nixon és un combat de boxa. “S’assembla molt a Rocky”, afirma. I és cert. Segueix els paràmetres dels guions clàssics, que ens parlen d’un boxador que vol tornar al ring per recuperar la seva glòria, de l’entrenament que ha de dur a terme i de la pujada definitiva al quadrilàter on, finalment, expirarà. Aquest és el resultat del combat Frost-Nixon i és aquí on divergeix de Rocky, de l’arquetip moral que Rocky il·lustra i que justament pertany a una de les dècades més obscures de la història nord-americana, la dels anys 70.  Si recordem la seva derrota davant Kennedy en el debat entre candidats el 1960, també hem de fer memòria de la famosa intervenció en què Nixon va batejar el suport anònim a favor de la guerra del Vietnam com a “majoria silenciosa”. És a dir: l’expresident dominava determinats cops, però no pas el ritme dels guants del contrari. És per això que perd el combat, a diferència d’Stallone. “Van ser errors del cap”, confessa Nixon en l’escena culminant, “no del cor”. És a dir: el traeix l’estratègia, no pas la (seva) moralitat. I és per això, per aquest descens als inferns de la política bruta, sòrdida, feixista, que val la pena l’exhibició conceptual de Rigola que fa setmanes Quim Armengol va qualificar com a “moralment ineludible, estèticament irreprotxable. Una cita obligada amb la veritat històrica”.

Una lliçó que, més enllà dels dos protagonistes destacats (excel·lents, ajustats Marco i Carreras) ens torna a emocionar des de la fredor distant d’Andreu Benito. Una veu modulada i ondulada, que ens invita a recórrer aquest camí tortuós – ple de trampes ètiques, de conflictes que afecten el moll de l’os de la democràcia – on la televisió no és només un niu de mentides sinó, de tant en tant, com el teatre, un escenari de certeses.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline