Dunes
Se m’acumulen la feina i les poques possibilitats reals d’assistir als espectacles d’aquestes Fires. És per això que “envio” a veure Dunas a una corresponsal de confiança. La meva filla Clara torna amb notes preses en fulls d’una agenda. Em parla amb un entusiasme sense mesura de les teles ocres, de la sorra que s’estén, metafòrica, per l’escenari del Municipal, de les mans de María Pagés, unes mans que s’escampen i es converteixen en arbre. Em parla de la compenetració dels dos ballarins, de les ombres que dialoguen amb Pagés i amb Sidi Larbi Cherkaoui, del to sincopat de la primera i de l’alè poètica del segon. De les formes que Cherkaoui dibuixa sobra la sorra real que es converteix en llenç fugisser, un jardí japonès on es concentra la capacitat artística del ballarí. És molt interessant la seva comparació entre dansa i pintura: “Les dues dimensions ja no em bastaven. I llavors vaig començar a ballar, i el bonic de la dansa és que has de ballar constantment per a visualitzar el dibuix. És més, et converteixes en el llapis i en el dibuixant al mateix temps. La dansa és un dibuix temporal, s’esvaeix quan acaba el moviment. Així doncs el dibuix es pot sobreescriure i pot ser dibuixat un altre cop en qualsevol moment. Cada interpretació ha de ser dibuixada de nou la nit següent”. Perdoneu la cita, tan llarga, però tan il·lustrativa. Cesc Gelabert comparava el futbol i el ball perquè deia que tot consistia en un control, un domini de l’espai, una combinació d’equilibris. Cherkaoui planteja la dansa com una pintura que es mou i es desfà , que necessita l’acceleració del moviment per no perdre’s en el no res.
També tinc una corresponsal amb Marta Carrasco. És Mercè Sibina, lectora d’aquest bloc i amiga, que m’escriu i em parla diu: “passió, moviments salvatges i a batzagades, que et colpeixen… una verge amb una cabellera infinita que es mou per l’escenari fuetejant amb els cabells i, tot això, amb la litúrgia dels reclinatoris i l’encens”.
No podré anar a veure els sonets de Shakespeare i tampoc els inigualables Faemino i Cansado, humor intel·ligent, iconoclasta. És una llàstima. Dues funcions tan diferents! M’hauré d’acontentar amb una relectura de les traduccions de Salvador Oliva (o de Carme Monturiol, en una edició criticada però que va ser la primera que vaig conèixer: la regalaven fa molts anys a l’extint Banc dels Pirineus). O amb el recull de sonets que Francisco Rico aplega a Mil años de poesía europea.
“O! Love’s best habit is in seeming trust,
And age in love loves not to have years told”
L’amor s’alimenta de presència, i jo no hi seré.
DUNAS junt amb el MACBETH de Donellan, són AMB MOLTA DIFERÈNCIA els espectacles que fins ara m’han agradat més d’aquesta T.A.i serà molt difícil superar-los dins la meva particular escala de valors. TOT sensacional; l’espai, la llum, els músics. I ells dos. Per damunt de tot però; CHERKAOUI a qui desgraciat de mi¡, no vaig descubrir fins dimecres pasat. Amb unes lliçons més, podrà igualar-se a la gran MARIA PAGES pel que fa al flamenc. A ella li serà més dificil igualar els moiments de CHERKAOUI.INOLVIDABLE.
Tampoc veuré l’espectacle Brooks. I em sap greu no poder veure a Mss.Brook i Mr.Pennington. I es que per Fires, a part de teatre, exposicions, presentacions, també hi ha d’haver temps per sopars(com fan els actors¡).Ens retrobarem amb FROST-NIXON, vull dir NIXON-FROST¡, del que fins ara, ningú ha dit quina versió veurem.
Dunas…. imatge encertadíssima per un espectacle poètic i d’una sensibilitat grandiosa… granets de sorra que s’esmunyen entre els dits de María i de Sidi Larbi, imatges dels seus braços recargolant-se, amanyagant-se… encontres i desencontres, del difícil que és l’entesa sense l’inevitable xoc de cultures… i els dibuixos a dues mans de Sidi Larbi, quina destresa i quina simplicitat a l’hora de parlar de temes complicadíssims, ell els resol amb una vinyeta de còmic i sobretot dibuixant interrogants,interrogants que se’t planten al davant i no et deixen… et fan sentir petit i miserable davant d’un món que no sabrà mai deixar passar l’art al davant…
I Sidi Larbi… humil, senzill… característiques dels grans, un super dotat del moviment, de coreografies que han creat un món Sidi Larbi… té diversos espectacles girant pel món, recordo encara Origine que ja em va captivar… una oportunitat única de tenir-lo creant i ballant al Municipal amb la María Pagés, dues persones que s’admiren i que enterren egos i històries de vanitats tan freqüents en aquests temps d’individualitats exagerades per treballar junts i fer un miracle que es diu Dunas. Em costa parlar-ne perquè és massa bell, massa bo, massa enllà del llenguatge… esclata directament a la sensibilitat…
em sento tan afortunada d’haver-lo vist… la resposta del públic, impressionant, deu minuts d’aplaudiments a peu dret… i dues figures de sorra, que encara tremolen quan ballen, mirant-s’ho incrèduls… la grandiositat dels mites!
Tinc ganes de tornar a veure’ls al Grec.
Coincideixo amb totes les opinions i em considero molt afortunat per haver gaudit d’aquesta meravella d’espectacle.
Estic d’acord amb en Pere que serà molt difícil de superar, però si n’he de triar una altra, jo personalment em quedo amb “EL DESARROLLO DE LA CIVILIZACIÓN VENIDERA” de Veronese. Macbeth va ser excel.lent, però no una obra mestra. En canvi, l’adaptació de “Casa de nines” d’aquests autèntics monstres argentins era absolutament rodona i ratllant la perfecció absoluta… com “DUNAS”.
Referent a la versió de “NIXON-FROST”, vaig fer una consulta al respecte i em van dir que els del Lliure havien vingut a veure si els hi cabria la mastodòntica escenografia de la posada en escena (la “realista” que en diuen ells), finalment amb resultats positius.
Bon teatre a tots i totes !!!
Fono, llàstima que et perdessis Love is my sin. A part de la qualitat de l’espectacle, hi va haver un aspecte que em va impressionar. Recordo molt pocs actors, per no dir cap, amb una veu com la de Michael Pennington. Podria parlar tres hores seguides, podria dir el que volgués aquest home, que me l’escoltaria igual. Només li demanaria que em parlés sense parar. No recordo haver percebut una reacció del públic similar a la que va provocar aquest actor en articular la primera paraula, la primera frase. L’admiració et fa, fins i tot, aguantar la respiració per no perdre’t un sol matís. Una veu que es pot degustar, capaç de provocar plaer. Respecte Dunas, no te’l perdis al proper Grec, fóra un pecat.
Ho sé, Dani, Ho sé. Mira l’entrada que he penjat. És una excel·lent aportació d’en Miquel Berga, convidat d’excepció!
El programa que ofereix Temporada alta és d’una qualitat excepcional i ens convida a gaudir de l’espectacle directe, sense pantalles ni comandaments entre nosaltres i els actors, ballarins, músics…una sort viure a Girona.