Una fotografia de Salvador Espriu.
La consellera Montse Tura, amiga, em parla del dia que Joan Ollé va descobrir la veu de Sílvia Pérez Cruz, en un acte sobre l’exili català. Hi cantava les corrandes de Pere Quart. La va fitxar per a l’acte de l’11 de setembre i per aquest Jardí dels cinc arbres, un suculent, intens, dens homenatge a Salvador Espriu, que va ser poeta nacional i que avui quasi sembla viure en un racó de la cambra dels racons de la tradició literària catalana. Val la pena deixar-se endur pels “fràgils mots de la meva llengua” que Espriu col·loca en un collar com si fossin perles, una a una, mot a mot, convençut de l’eficàcia poètica d’un simple nom que designa les coses en “una llengua difunta, d’absoltes”.
La mort plana sobre aquest muntatge intel·ligent d’Iban Beltran i Joan Ollé. Parlo amb el director després de l’estrena i m’explica l’entrevista de Joaquin Soler Serrano al poeta. Se la sap de memòria. Diu Espriu a Soler Serrano que pateix una malaltia que, de tant en tant, li fa oblidar noms com Espriu o Barcelona. I també parlo amb Modest Prats, lúcid i divertit, que m’explica l’anècdota de La Vanguardia. Van demanar a Espriu que escrivís sobre Jorge Guillén. Va dir que sí i va preguntar quin era el motiu. “S’està morint”, van contestar els periodistes. “Oh”, va fer Espriu, “i jo també m’estic morint”. I no el va escriure. Un Espriu que vol veure un Vermeer “i no haver d’escriure ni una ratlla més”.
La mort plana sobre l’escenari en l’esquelet del prosceni, en la “petita pàtria que encercla el cementiri de Sinera”, en la decoloració del vestuari que passa d’un beix Txèkhov a un negre endolat. És un baix continu, amb contrapunts com ara les estampes acolorides del circ (una meravella) o el cromo popular de la Setmana Santa.
Surts de l’espectacle amb el reclam dels tocs de mort. El que no saps és si aquestes campanes també ens parlen de la cultura catalana. O sí que ho saps. Massa que ho saps.
Rodó. Una altra vegada, et felicito.
Sembla mentida que s’hagin d’anar salvant els poetes oblidats encara…
Muntatge preciós, Carulla impressionant tant de còmica d’un circ tronat com d’Esperanceta Trinquis penjada d’un estenedor…
Ets sents privilegiat de parlar aquesta llengua fràgil i difunta sí. Espriu de director d’orquestra amb la mà fent de batuta disparant els mots bruta, trista, dissortada pàtria… I la pregària final, quin cor i quina pena a dins que encara em pesa!!!
Bon teatre! Ara Kavafis?
Disculpi que signi com a anònim, però quan acabi de llegir el meu comentari ho comprendrà. La meva aportació és en forma d’una pregunta ben curta: ¿no és, ai las, Salvador Espriu, una merda? ¿No fa ridícul al costat, per exemple, de mestres de debò com Josep Carner?
Salutacions
Gràcies, Mercè. És un plaer, que t’agradi.
Anònim, hi deu haver pocs lectors tan amatents de Carner com jo i em permeto discrepar del que dieu d’Espriu. Amb raons, amb contundència i amb respecte.
Ok, sr. Fonalleras, potser en faré una altra lectura. Fins ara sempre que ho he intentat ho he deixat ben aviat, cansat de tants cementiris i xiprers
Un altre amic que ens deixa, sense que i pugem fe res
Pena en el cor, records al pensament
Aflora el dol que sento al anar lo acomiada
De un viatge que no es torna , sen diu el mes en lla
Tants avanços i tecnologia i ningú em sap contesta
Si aquí se acaba tot o em el meu amic em tornaré atroba
Pues per el camí que ell agafa jo també i haure de anar
Qui sap si avui, qui sap si dema, paro tard o d’ora a tots ens tocarà
Trist al dir te adéu, creien que no ni ha
Em la esperança de que aigüer un lloc, on ens tornem a troba
Dedicada: a el amic Juan Vila Casas
Anònim, a mi m’agrada el carner i fa molt que no llegia res de l’espriu vaig veure El jardí ahir i em sembla que el tornare a llegir, en va agradar…. Fonalleras no parlaràs del de kavafis que em va encantar?
Ho sento, Elena, però no puc anar per tot! Ja sé que va ser emotiu i intens. Per què no me’n parles tu?
Em tots els meus respectes cap al Sr. Josep Maria Fonallera; L’Oller ho ha tornat a fer: CAGAR-LA. Destroça Espriu i SOBRETOT destroça El TEATRE. QUIN ABURRIMENT.
Molts comentaris, sobre que l’espectacle seria “rodó” amb 20 minuts MENYS. No em va sobrar ni faltar res. Textes ben escollits i sobre tot ben dits pels més joves,i a la perfecció pels acostumats a Espriu(Carulla,Poch,Anguera,Majó). Em va molestar el tall al parlament final de l’Altissim de “Primera història d’Esther”, tot i que les intervencions de Silvia Perez Cruz, sempre són d’agrair(”), i la supresió del tall que parla “dels jueus, i dels jueus i els seus enemics”.
Bons els homenatges a la “Ronda de mort a Sinera” de Salvat, i “Primera història d’Esther” de Pascual. Teatralment parlanat: Espriu supera a Andrés Estellés.
(”) Vam descubrirla de “telonera” amb Paco Ibañez, i s’el va menjar amb guitarra i tot.
Amb tot el respecte, també, i tenint en compte que parlem d’opinions personals i percepcions de cadascú…la tasca de Joan Ollé amb Estellés, Pla o Espriu, per exemple, em sembla no solament meritòria, sinó altament recomanable i també engrescadora i emocionant