A la sortida de l’estrena de Macbeth al Teatre de Salt veig David Collings assegut en un banc, amb una copa de vi blanc a la mà. Fuma un cigarret. La resta dels membres de Cheek by Jowl van sortint i prenen també la fresca. Fa dues hores que aquest actor veterà ha caminat amb ulleres de cec sobre l’escena i ha tingut la mala pensada de passar la nit al castell de Inverness, a casa dels senyors de Glamis i de Cawdor. És el rei d’Escòcia i ha mort perquè lady Macbeth ha sabut conjurar la impotència del seu home i conjugar el verb assassinar per damunt de les dificultats morals.
“…em fa por / aquest natural teu; perquè el tens massa / ple de la llet de la bondat humana / per tirar al dret i pel camí més curt”, diu a Macbeth la seva dona. Un cop solucionat el tema, un cop el camí empès és efectivament el més curt, la disbauxa s’apodera de la tragèdia.
A Salt, però, hem assistit a un Macbeth controlat, eficaç, ràpid (dues hores que semblen minuts, un concentrat de sang sense ferides visibles), tallant com un vidre, sec, amb els màxims recursos mínims d’uns actors i un espai. Corprenedor justament per la senzillesa de la posada en escena. Una senzillesa que és només aparent, perquè sota l’absència de capes d’ermini i d’espases i dagues s’amaga un destil·lat que Donnellan explica en el seu llibre “L’actor i la diana”. Hi diu: “El perfeccionisme és vanitat. L’actor mai no veu els espectres que Macbeth veu de debò. És per això que ha de ser conscient de les limitacions dels sentits”. Actuar no és mentir, com argumentava Plató. Actuar, prendre consciència de la frontera, despullar-se de qualsevol acció sobrera, és el camí que més s’acosta a la veritat artística.
coberta del llibre "El actor y la diana"
Aquest Macbeth impressiona no solament per la presència poderosa de Will Keen i Anastasia Hille (un matrimoni que parla de l’horror com qui calcula com pagar l’hipoteca), sinó per aquest estilet invisible que plana sobre l’escenari. La fulla d’aquest punyal és una dramatúrgia que va a favor de l’ambivalència, dels grisos, de la possibilitat de ser, qualsevol dia, qualsevol de nosaltres, un Macbeth qualsevol. Empès, per una seguretat falsa, cap a la mort. La fulla d’aquest punyal és la continuïtat galopant de les escenes, aquells espais en blanc que són aparts, l’emoció controlada, la dansa desesperada de l’home enfrontat al destí.
Fèia molt, que no veia -I ESCOLTAVA-, unes veus tan conjutades com les dels 12 actors d’aquesta companyia, i un treball tan precís. La parella Keen-Hille, quan estaven junts, feien saltar guspires(Hurt-Turner de “Fuego en el cuerpo”?), tot i que donès la sensació de que a Macbeth li quèien els pantalons, almenys el primer dia.
Perfecta l’il.luminació de Judith Greenwood¡
Ja se que es un disbarat dir-ho, però els sobretitolat em va semblar “massa” acadèmic. Quan vaig perdre’m 2 frases pensant com era una “òliba”, en vaig prescindir.