Una imatge de "Macbeth"
Si algú llegeix les primeres crítiques que ens arriben del Macbeth de Cheek By Jowl i no corre a les taquilles a comprar les primeres entrades de Temporada Alta, si no fa això, és que no té sentiments. “Tant proper, tan trasbalsador”, diu Alexandre Debatty a Actu24.be. “Després de dues hores i quinze minuts de furor shakesperià, podem dir que mai no s’havia vist, en un escenari, la desesperança, la follia, la violència i la mort com ho vam veure ahir a Namur”. Fa venir salivera, i encara més si continues llegint. Will Keen, en el personatge de Macbeth, és “époustouflant”, una paraula que no se sap ben bé què vol dir però que ja indica una magnitud superba. “No pots sortir indemne d’aquest Macbeth” que és fidel als plantejaments que té Declan Donnellan des de 1981, quan va fundar la companyia.
Per ambientar-me, vaig als orígens, és a dir, a les paraules de Donnellan. Hi ha una gravació esplèndida que resumeix la seva filosofia. Hi diu que concedeix llibertat de moviment als seus intèrprets, que no vol escenes coreografiades. Però afegeix: “La llibertat és sinònim de disciplina. Hi ha poques regles, però n’hi ha dues d’essencials: els actors han de ser bons i han de ser útils”. El treball de Donnellan té un respecte estricte pel detall, “començant per la poesia i el text”, i aquest respecte s’aconsegueix a base d’hores de lectura i anàlisi i també d’exercicis físics (colze a colze, com el nom de la companyia), “perquè no n’hi ha prou amb el cap per entendre; cal aconseguir-ho també a través del moviment”.
Donnellan considera que un muntatge mai no està acabat. S’estrena, però no es pot deixar estar. “El teatre és un viatge, una recerca espiritual”. No té data de caducitat, encara que s’hagi d’aixecar el teló en un dia i en una hora determinats. Cal estar amatent a la veritat que es transmet, cada nit, en cada sessió.
“La vida és un conte explicat per un idiota, plena de soroll i de fúria, i que no significa res”. Ho diu el rei assassí. Frisem per escoltar-ho a Salt.
L'obra "La Leggenda della vera Croce", de Piero della Francesca.
No seria una mala idea que un d’aquests anys es muntés, en el marc de Temporada Alta, una exposició dels cartells del festival. Ara per ara, en tenim 18. Amb dos més, tindríem una d’aquelles xifres rodones que van tan bé per organitzar retrospectives d’aquest tipus. Què hi veuríem? Els primers quatre anys, no gaire res. Un cartell convencional, que es repeteix, quasi un pasquí, amb molta lletra, funcional.
És a partir del 1996 que es convida un artista a deixar la seva empremta. El primer de tots és Leonard Beard, que juga amb algunes de les seves geometries habituals, per bastir una estructura racional i acolorida amb un detall teatral: la cortina. És aquella escletxa de llum, aquella obertura fantàstica que recordem de Piero della Francesca a la tenda on fan guàrdia els soldats de la “Leggenda della vera Croce”. Una picada d’ullet que també utilitza Narcís Comadira el 1997. Ara, però, la cortina del teatre, només s’aguanta gràcies al tronc bicèfal de dos plàtans.
Des d’aquests primers cartells al meló de Miralda (on també hi podríem descobrir una cortina, si em permeten) hi ha aproximacions al món de l’espectacle o joguines artístiques i conceptuals, com les peces d’Antoni Llena, el 2005, o de Tàpies, l’any passat. Entremig, cares, moltes cares. I ulls humans en forma de collage (com el cartell d’Àngel Jové) o ulls animals inquisitius i enigmàtics (Carles Santos). Quant a les aportacions més “teatrals”, la visió dels dubtes hamletians de Carme Sanglas o la butaca amb vestit de gassa de Perejaume, i l’aproximació escènica en vermell de Frederic Amat. I cares. La senyoreta de Toni Catany, que podria ser una verge barroca; l’exaltat pallasso/polític de Joan Fontcuberta (amb milers de cares, imatges incrustades), o la revisió que fa Plensa, el 2007, del cartell de Jové. I, entremig, la piruleta (és de menta?) del cuiner Ferran Adrià.
Pintures, dibuixos, fotografies, muntatges, amb picades d’ullet o sense, explícits o evocadors, els cartells de Temporada Alta també retraten l’evolució del festival. Un corrent paral•lel que neix gràcies al teatre i que té vida pròpia. Com el meló sucós que tanca, ara per ara, aquesta galeria d’art contemporani.
Uns apunts apressats de la presentació de Temporada Alta. El meló és fruita de (la) temporada i acaba tenint en l’acte de Girona una importància que s’acosta al vodevil. El cartell de Miralda, que ha passat d’embolicar edificis a incorporar la cuina a les seves creacions, és divertit i provocador. Juga amb el primer pla d’un meló tallat per la meitat i fa acotacions al marge que no són escolis d’erudit sinó picades d’ullet postmodernes. El meló té virtuts com a remei natural per a la prevenció del càncer, l’estrenyiment i les taques a la pell. També serveix contra la depressió. Miralda no parla, és clar, del que és evident, de les evocacions sucoses que transmet la seva imatge engrandida.
Algú s’atreveix a fer-ho explícit i s’embranca en una difícil combinació entre la seriositat de l’acte i un espectacle de Faemino y Cansado, que són uns còmics mítics i que tornen a Girona. Al final, acaba dient: “A mi m’agrada molt llepar el meló”. Sense comentaris.
Qui també en parla és el representant de la Generalitat que fa una analogia entre el meló i la pilota de rugbi, amb esment als èxits de la USAP de Perpinyà i al nou projecte d’ Escena catalana transfronterera. Formula, per a mi, la frase de la temporada: “Aquest any, toca meló”. Llàstima que Salvador Sunyer, director del festival, no acabés el resum de la Temporada Alta 2009 (“amb els millors del món i els artistes més importants d’aquí”) amb una altra comparació esportiva. Això és el Barça, Salvador!
I una data curiosa. Després de 18 anys, el festival té el mateix pressupost: dos milions. La diferència, per descomptat, és que el 1992 comptàvem amb pessetes. I una nota per a l’esperança: la reivindicació d’Espriu. M’agradaria saber quants alumnes de secundària que no estudiïn en un institut que porti el seu nom sabrien dir-me dues paraules sobre el poeta d’Arenys.
Un noi de Harrow School carregat de pilotes o melons, el 1935
Començo aquest bloc amb una certa sensació d’inseguretat. Vull dir que encara no sé gaire quin to tindrà. Només sé una cosa: tindrà un límit, una data de caducitat. Neix i es morirà amb la Temporada Alta del 2009. I té, per a mi, un gran avantatge sobre la resta de blocs, molts dels que conec: no hauré de parlar del que em sembli, sinó que semblarà que parli de teatre. Parlaré de Temporada Alta des d’una talaia que per a mi és excepcional. Talaia o finestra o espiell: féu servir la imatge que més us plagui. És com si estigués a les dependències de Casa Carles que comunicaven, antigament, aquesta mansió noble amb les llotges de primer pis del Teatre Municipal de Girona. Entraré i sortiré i em mantindré en allò que en diuen “un discret segon pla” per poder escriure, opinar, lloar o criticar. I per poder convidar-hi els meus amics, perquè hi diguin la seva. Serà un període acotat, però intens.
